Ja és cert allò que diuen que s’apropen els trenta i la gent es casa, té fills, va a viure amb la seva parella. Coses que quan era petita pensava que mai arribarien, però que, com tot a la vida, ja són aquí mentre jo ho seguesc mirant des de la llunyania.
No em malinterpreteu: jo soc feliç per les coses adultes que fa la gent del meu entorn, i a la vegada m’hi veig tan enfora... Com es prenen aquestes decisions? Com decideixes tenir criatures? Com saps quan vols casar-te? I per què? Com a persona emparellada, a vegades la gent em demana que quan em toca a mi. I la veritat és que no en tenc ni idea. Per sort, m’és igual no saber-ho.
Per ara, això sí, continuau convidant-me a les vostres noces, a batejos, a comunions i a tot el que me toqui. Amb sort, esper que falti molt perquè em convideu a funerals.
