Els temples avui en dia,en les nostres latituds, s’omplen sobretot en els funerals.
L’enigma de la mort i l’enigma d’una vida ultraterrena tenen el poder de congregar a molta gent al voltant del difunt.
Avui dimarts dia 13 ens hem aplegat al voltant d’una figura bona i cordial, en Miquel Pons Victori.
Cantar l’Hosanna plegats, i sobretot la pregària majoritària del Pare Nostre que tothom sol saber ha sigut gloriosa. «Què se faci la teva voluntat aquí en la Terra com en el cel» és un acte d’entrega total als designis divins. Me pregunto si realment hem d’acceptar la crisis climática i l’escalada armamentística amb aquesta resignació. O si Déu vol de nosaltres que ens posem en marxa.
La presència, el contacte directe amb la mort ens esperona a viure d’una manera més autèntica. Cal viure, asseguren molts pensadors, amb la certesa de què algun dia s’acaba.
Aquesta certesa de què hem de morir ajuda a viure la vida quotidiana d’una manera més senzilla i feliç.
Saben aquella que diu: *Ser feliç és molt senzill, el què és difícil és ser senzill «. (Un somriure de complicitat)
Bé, igualment hauríem de viure saben que tenim un problema molt greu amb la crisis climática i l’escalada armamentística. El futur de la Humanitat està en perill i també el dels nostres descendents.
Segur que Déu no vol que ens posem en marxa?
(Un somriure final, per favor).
