Una de les fotografies icòniques de Menorca és la que mostra una caseta de vorera, amb un perfil característic, de Binissafúller. Espero que no estigui afectada per la persecució inclement del departament de Costes que fins fa un any era a Madrid -on confluïen totes les costes espanyoles, tant peninsulars com illenques- i ara és de dependència autonòmica balear.
L’origen d’aquesta caseta és, pel que sembla, que un mestre de cases de Sant Lluís, Onofre Tudurí Coll, la va anar construint a poc a poc per poder fer estades més còmodes quan anaven a romandre a Binisafúller. Un net seu m’ha dit que les parets exteriors no eren de cantons de marès, sinó que estaven fetes de pedres i macs amb ciment o material semblant, recobert de material més uniforme.
M’ha parlat també de les vetllades dels dissabtes capvespre on tothom conversava, parlant de temes de tot tipus, encara que ell recorda molt especialment les xarrades d’un personatge peculiar, que havia anat embarcat molts anys i explicava a al·lots les grans aventures i detalls de les seves singladures, deixant-los bocabadats. Potser una aventura la descrivia de maneres diferents, segons fos el dia, però sempre deixava admirat al seu auditori. Recorda el net d’en Nofre que el seu nom era Perico Subirats.
Es podria tractar de Pere Subirats Riudavets, nat as Migjorn Gran però no ho puc assegurar. Si fos ell, gloria i record etern.
Una de les persones que van fer estada periòdica a Binisafúller durant més de 20 anys, fins a la seva mort, va ser Carmen Díez de Rivera, aquella política de la transició democràtica que van anomenar «la musa de la democràcia» bona amiga de l’enyorat Emili de Balanzó i la serenor i quietud d’aquell tros de costa l’havien seduït per sempre més. Ella va ser decisiva, des del seu escó de Brussel·les a la Comunitat Europea, per aconseguir posar en ordre el Camí de cavalls.
