En una Catalunya llençada definitivament a l’epopeia i al romanticisme tràgic, l’única sortida que semblava tenir Carles Puigdemont per evitar una trista mort política a l’exili que va imposar-se per no afrontar les conseqüències d’una condemna penal pels fets d’Octubre que ell, com a president de la Generalitat, impulsà, era de fer aquest darrer viatge a Barcelona amb l’esperança de convertir el seu gest en una expiació.
Però no es tractava tan sols d’assumir la creu de la detenció i l’empresonament sobre les seves espatlles per demostrar davant tothom que ell és el Crist, l’únic que podia redimir els catalans de les seves culpes, sinó —i bàsicament— per malbaratar la investidura de Salvador Illa després de l’acord obtingut per aquest amb ERC i els Comuns per assumir la presidència de la Generalitat.
Com ell mateix va reconèixer durant la mateixa nit electoral, Puigdemont comptava amb la possibilitat que l’elecció d’Illa no fos el desenllaç dels comicis del passat 12 de maig, i que, en canvi, les eleccions es poguessin repetir el proper 13 d'octubre. Això hauria suposat no haver de ser present a Catalunya aquest mes d'agost i apostar per sortir elegit en una polarització electoral entre el PSC i Junts, que pretenia arrossegar molts vots d'ERC. Mentrestant, els recursos de Puigdemont contra la resolució del jutge Llarena de rebutjar l'aplicació de la llei d'amnistia al delicte de malversació potser haurien esgotat el seu recorregut a la Sala Segona del Tribunal Suprem per donar lloc a la presentació d'un recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional. Però essent l’agost inhàbil judicialment, aquesta sol·licitud d’empara no es podrà dur a terme fins al darrer trimestre de l’any, ja que al Constitucional només s’hi pot acudir quan la via jurisdiccional ordinària està resolta.
Tenim, doncs, que la hipòtesi desitjada de noves eleccions no s'ha complert i la votació de la militància republicana (53,5%) a favor de donar suport a la investidura del socialista Salvador Illa suposava de facto el final del procés, encara que, formalment, això no es materialitzaria fins el moment en què Illa fos investit president de la Generalitat.
Puigdemont, doncs, arribà a la conclusió que l'últim cartutx de què disposava era de tornar a Catalunya i presentar l'últim combat, que implicava, com ell mateix ens ho va anticipar en una duríssima carta pública, sotmetre's a la possibilitat de ser detingut i d’ingressar a la presó.
Pens que tots estàvem convençuts que aquella carta del 3 d’agost era la seva última carta, un manifest escrit tan sols amb la idea de provocar un gran impacte emocional amb el seu retorn, el seu arrest i la possibilitat que el jutge Llarena li decretés la presó provisional «per garantir la seva presència en judici». I l’estratègia de Puigdemont era lògica, des del seu punt de vista, perquè era evident que una detenció pública, filmada per televisió, en entrar al Parlament provocaria un shock traumàtic a Catalunya que, ben engreixat pels alfils de Junts, molt probablement, desbarataria (i potser arruïnaria) la investidura d'Illa.
Aquests alfils van preparar bé el terreny. Turull, en nom del partit, va dir el dilluns passat que Junts demanaria al president del Parlament, Josep Rull, la suspensió del ple d'investidura de Salvador Illa si el seu líder Carles Puigdemont era detingut en el seu retorn per assistir a la sessió. A més, la formació independentista avisà que també es replantejaria l'acord que manté amb el PSOE si els socialistes es desentenien d'aquesta eventual detenció i miraven cap a una altra banda. En definitiva, que ho farien saltar tot enlaire.
Era la manera de dir: «O salvem el Crist o tot a fer punyetes: la investidura al Parlament de Catalunya i també el govern d’Espanya», i tot per culpa dels jutges prevaricadors, dels socialistes que van donar suport a l’aplicació de l’article 155 per dissoldre la cambra autonòmica i també d’Esquerra Republicana, a la qual va decidir retornar les monedes que, amb el lema de «traïdor», va adreçar a Puigdemont el diputat Rufián. I tot això perquè «només nosaltres (els de Junts) som purs, i només nosaltres mantenim l’essència del catalanisme que pot alliberar Catalunya del jou del sotmetiment i dur-la a la independència».
Però el que ningú no esperava és que, amb la indubtable (i inqualificable) complicitat dels cossos policials, Puigdemont no sols pogués arribar a l’Arc del Triomf de Barcelona, fer-hi un discurs en una tribuna preparada ad hoc davant la seva gent enardida (més aviat poca) i, tot seguit desaparèixer (també amb el suport d’uns mossos que l’havien de detenir), amb la qual cosa deixava sense contingut la tesi de l’expiació i del seu martiri públic per salvar la «República catalana» —ja que la detenció era l’únic que podia ajudar-lo a redimir-se—, alhora que també faltava a la paraula donada, perquè ell havia afirmat públicament que assumiria el fet inevitable de la detenció.
Tot el que hem viscut aquest 8 d’agost es fa difícil d’explicar des de qualsevol punt de vista que es miri. És evident que l’actuació policial no sols va ser injustificable sinó també humiliant (com ha afirmat amb raó el PP), però el més incomprensible és que, amb aquesta fugida, Puigdemont hagi decidit malbaratar l’única arma que tenia per a una expiació personal èpica i tràgica, i també per aconseguir el que més importava a Junts: impedir l’elecció d’un socialista a la presidència de la Generalitat.
En definitiva, Puigdemont ha preferit salvar la pell a redimir els catalans amb el seu (promès) sacrifici, i ha trobat més atractiu salvar-se que impedir l’elecció d’un nou govern per a Catalunya, tot i que és ben conscient —hauria de ser-ho— que l’elecció de Salvador Illa marca la seva mort política i posa davant els ulls de tothom —també dels seus— el balafiament inútil que ha fet d’aquests set anys que ha passat a l’estranger.
