‘El federal'

Al principi la llegia amb una mica de desconcert, perquè els fets polítics m'interessen poc, però a dir veritat, la lectura de la novel·la «El federal», de Sebastià Alzamora, publicada a Proa dins la col·lecció ‘A tot vent' m'ha engrescat. He comprovat una altra vegada que estava davant un bon escriptor, un escriptor dels que diuen «de naixement», si és que naixem per ser alguna cosa en aquest món. Llavors ja he desconnectat de la història que contava –la insurrecció batiada amb el nom de «El Foc de la Bisbal» dins els alçaments federals de 1869 entorn de la Gloriosa, la revolució contra Isabel II d'Espanya, la ‘Reina Castissa'. He desconnectat de la Història i m'he delectat en la construcció de personatges que fa l'autor i en la perícia narrativa i el llenguatge punyent i a voltes poètic que sap emprar. El primer personatge és en Pere Caimó, alcalde de Sant Feliu de Guíxols, avantpassat d'en Joaquim Coello, bon amic de les lletres catalanes, que fou president de l'Autoritat Portuària de Barcelona, organisme encarregat de la gestió del Port de Barcelona. Ho dic perquè el propi Sebastià Alzamora explica en una «nota de l'autor» que va tenir coneixement dels fets del Foc de la Bisbal i de la figura d'en Pere Caimó a través d'ell, d'en Coello. El contrari en aquesta novel·la és el brigadier Romualdo Crespo, que n'Alzamora basteix de manera magistral amb contrasts de llum i fosca —sobretot de fosca— ben bé expressionistes i tremendistes. Altres personatges són la Isabel Batalla, la dona d'en Pere Caimó, i la Isabel Vilà, sindicalista catalana també anomenada Isabel ‘cinc hores', perquè exigia la jornada de cinc hores per als menors de tretze anys. A part del contingut reivindicatiu social, i de la tendresa, aquests dos personatges introdueixen un ingredient feminista que li va molt bé a l'obra.

Noticias relacionadas

Vivó-Torrent

Más noticias relacionadas

En Sebasatià Alzamora diu, amb saviesa de narrador, que ha estat fidel al personatge, però que no s'ha estat del «deure del novel·lista» que és fabular. Sí, això ho he notat molt en els diàlegs, en les escenes gairebé dramàtiques, en el sentit de teatrals, on enmig de la desfeta i la lluita els personatges són capaços d'enraonar i raonar amb arguments ideològics, gairebé filosòfics. I en les recreacions d'ambients i de lluita, en la quotidianitat amb què els infants s'enfronten a la batalla, etc. Un fons humà que dona valor i credibilitat a la narració. Era un compromís difícil, posar-se a escriure aquesta història, i tanmateix Sebatià Alzamora ha ben reeixit.