La Sala Penal del Tribunal Suprem ha decidit promoure una qüestió d'inconstitucionalitat contra l'article 1 de la Llei d'Amnistia. La sala argumenta en una interlocutòria que aquesta llei viola el dret a la igualtat davant la llei i els principis de seguretat jurídica i proscripció de l'arbitrarietat que proclama la Constitució espanyola. Addicionalment, podria també vulnerar el principi d'exclusivitat jurisdiccional.
Aquesta decisió es va prendre —raona el T.S.— en revisar el recurs d'un condemnat per desordres públics a Girona l'octubre de 2019, després de la sentència del Suprem sobre el procés. El tribunal va atorgar llavors un termini per a al·legacions i, mentre el Ministeri Fiscal va sonar suport a la qüestió d'inconstitucionalitat, la defensa del condemnat no ho va considerar necessari.
El tribunal conclou, doncs, que la Llei d'Amnistia discrimina en exonerar els qui delinqueixen amb fins secessionistes, mentre d’altres han de complir les seves condemnes. Assenyala també que aquesta discriminació atempta contra el dret a la igualtat davant la llei i que la norma introdueix un factor criminògen, en alterar la convivència democràtica i la seguretat jurídica.
A més, la Sala ressalta que aquesta amnistia podria ser vista com un «premi als colpistes», els quals han manifestat públicament que repetiran les seves accions. Això, segons el tribunal, podria debilitar l'eficàcia de les normes penals i motivar d’altres persones a cometre delictes amb l'expectativa de futures amnisties.
Finalment, el tribunal critica que la llei intenti justificar l'amnistia en la desafecció cap a les institucions per part dels secessionistes, mentre ignora el dany causat a la convivència democràtica i la seguretat jurídica.
Aquest podria ser un resum (potser massa sintètic) de la qüestió d'inconstitucionalitat que ha elevat el Tribunal Suprem al Tribunal Constitucional. Una qüestió d'inconstitucionalitat que, més que plantejar dubtes, fa afirmacions clares i contundents que, si el Constitucional no la resol en la línia en què l'ha formulada el tribunal presidit pel jutge Marchena, provocarà sens dubte un cisma en el món judicial i en el polític, ja que els jutges del Tribunal Suprem no amaguen la seva total animadversió a aquesta llei que, aprovada pel Parlament Espanyol (encara que per una escassa majoria absoluta), de ser aplicada en els termes que ha pretès el Parlament, implicarà que tots els líders catalans condemnats pel procés (i un nombre incomptable d'adlàters) quedaran nets de càrrecs penals.
En realitat, això últim —que quedin lliures de càrrecs penals— és el que ha pretès la majoria parlamentària que va aprovar aquesta llei, i és el que es neguen a aplicar d'entrada alguns jutges. Per això, i davant la impossibilitat de no aplicar una llei vàlidament aprovada, el Tribunal Suprem, a qui correspon amnistiar les condemnes dels principals encausats i condemnats, ha elevat aquesta qüestió prejudicial utilitzant un mecanisme legítim que, ens agradi o no, entra dins l'esquema previst en el nostre estat de dret. Forma part del procediment legal.
Per això mateix –perquè en utilitzar aquest recurs el Tribunal Suprem actua dins el marc de la llei vigent—, em sembla fora de lloc la frase pronunciada per Carles Puigdemont durant el seu últim míting amb la qual ha afirmat que «només un cop d'Estat podrà impedir que jo estigui present en el Parlament de Catalunya», reiterant amb aquestes paraules que la seva detenció en entrar a Espanya seria un «cop d’estat» comès per una connivència entre el poder executiu i el judicial.
Aquesta afirmació és pròpia d’un il·luminat que vol situar-se «més enllà de les lleis». I més encara si tenim en compte que procedeix d'un home que, a diferència dels altres líders del procés que es van sotmetre a l'acció dels jutges, s'ha burlat de les normes vigents i les ha desafiat fugint d'Espanya.
Dit això —i encara que, com saben els meus lectors, el meu amor per aquest deïficat Puigdemont, és nul—, no puc tampoc passar per alt el discurs que fa el Tribunal Suprem en elevar al Constitucional la qüestió d'inconstitucionalitat.
En efecte, recordarà el lector perfectament que els fiscals que van actuar en el procés que va acabar amb la sentència de 14 d'octubre de 2019 van mantenir en tot moment que els polítics havien comès un delicte de rebel·lió, acusació que va ser suficient per empresonar-los preventivament i perquè quedessin inhabilitats per a l'assumpció de càrrecs públics. Durant el procés, els fiscals i l'acusació privada (Vox) van parlar reiteradament de «cop d'estat», però per la raó que sigui, el tribunal presidit pel jutge Marchena va acabar condemnant els principals líders polítics i civils catalans a penes de presó per delictes de sedició i malversació de fons públics en relació amb el referèndum d'independència de Catalunya celebrat l'1 d'octubre de 2017. Tota la sentència s'apartava del delicte de rebel·lió —tan estimat pels fiscals—, i en cap paràgraf de la mateixa es diu que a Catalunya hi va haver un «cop d'estat».
¿Té, doncs, sentit que a la interlocutòria acordada el passat dimecres 24 de juliol pels magistrats Manuel Marchena, Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral, Carmen Lamela i Leopoldo Puente —els tres primers membres del tribunal del procés i coautors de la sentència de 2019— se sostingui que la major part de les conductes que la llei pretén amnistiar «van venir d’una manera o altra a promoure, afavorir o prestar suport al cop d’Estat [amb majúscules a l’original] que es va emprendre a Catalunya»?
Tots els qui hem seguit el procés amb deteniment sabem que, a causa de la inexistència de violència, la sentència va descartar el delicte de rebel·lió que defensava la Fiscalia del Suprem i va optar pel de sedició. Però a la interlocutòria que el Tribunal Suprem eleva al Constitucional, aquesta sedició s'ha metamorfosejat en «un cop d'Estat». ¿Té sentit i respon a un mínim de coherència aquesta afirmació quan va ser el mateix Tribunal Suprem el que va descartar el cop d'estat i el delicte de rebel·lió per deixar la condemna en la sedició i la malversació de fons públics?
