No és estrany tenir la sensació de que el patrimoni monumental menorquí està desatès, i amb dificultats per a mantenir en peu els edificis, molts d’ells sense ús o amb regulacions urbanístiques que impedeixen donar-los una nova funció, que faciliti el seu sosteniment. Hem llegit que, per posar en actiu l’hostatgeria del Toro, el Bisbat s’ha de fer càrrec d’una modificació del Pla Especial, que ho faci possible, ja que l’ús estava prohibit. Al port de Maó hi ha un patrimoni espectacular, quasi tot propietat de l’Estat, en bona part del Ministeri de l’Exèrcit, en un estat de conservació molt deplorable en general, tot i les actuacions puntuals del Ministeri de Cultura a la Mola, i altres iniciatives del Consorci Militar en el seu patrimoni, o del Consell al Llatzeret. El Llatzeret té un pla de gestió des del 2016 i, fins ara, només s’ha fet un discret i necessari treball de manteniment, però li falta molt. La illa del Rei ha sobreviscut, i avançat, gràcies a la iniciativa dels voluntaris i a la inversió privada d’una galeria d’art, més que gràcies a l’Ajuntament, que s’ha encarregat de donar legitimitat al procés com a propietari, amb petites aportacions. Molts altres edificis històrics estan arruïnats degut a l’especulació immobiliària, que espera veure créixer el seu valor, mentre les façanes urbanes en venda van caient a terra.
La regulació normativa no ajuda, el patrimoni és una part de la nostra cultura que no té un pes rellevant dins de la complexa regulació que ordena el territori de Menorca. En alguns casos, com passa a la vorera, el patrimoni arquitectònic es malmet perquè no s’han catalogat tots els edificis amb interès patrimonial de la costa i els ports, l’única solució per a la seva conservació. En altres per la manca de regulació específica per donar-los vida. Així passa a la Llei de la Reserva de la Biosfera, a on només es destina l’article 23 a parlar del patrimoni, sense cap especificació més que dir que s’haurà de complir amb la normativa del paisatge. En el Pla Territorial de Menorca, únicament es classifiquen alguns equipaments singulars com a sistemes generals, a on no es pot afegir edificabilitat i no es precisen els usos admissibles. Tant l’illa del Rei com el Llatzeret i la Mola, es regulen amb la mateixa normativa que qualsevol illot a on només hi ha sargantanes o nidificació d’aus protegides, sense donar una regulació específica pel patrimoni. Queda fora d’identificació com a sistema general en el PTI tot el recinte de la Base Naval, d’un remarcable interès patrimonial, com si no existeixi. Als plànols de definició del sòl rústic s’especifiquen les zones d’alzinar, d’ullastrar, de vegetació rupícola, però cap menció que no sigui la incomplerta dels sistemes generals, ni cap ventall d’usos desitjables o regulació específica per al futur dels immobles. En els cascos urbans, tenim la catalogació d’edificis d’interès patrimonial, però el problema consisteix en fomentar la recuperació de tota la quantitat d’edificis històrics en mal estat, simplificant la complexa normativa que els afecta, per facilitar la seva rehabilitació.
Els edificis rurals han estat objecte de transformacions importants alguns d’ells per destinar-los a usos turístics, però no s’ha decidit facilitar la rehabilitació de les parts residencials d’aquells edificis que no són hotels, i que no deixen d’ésser un ús prohibit segons la matriu d’usos al camp, del PTI. Aquest ús residencial seria especialment adequat a l’entorn del Camí de Cavalls, per allotjar els caminants, i és compatible amb els usos agraris, en els casats de lloc. En conjunt, per tant, els edificis rurals segueixen descuidats. Es pot observar, per concloure, que el sosteniment del patrimoni no s’ha tingut en cap cas com a feina prioritària, predominant per contra l’estudi i conservació del biosistema per damunt del que és obra de l’home.
Un exemple anecdòtic d’aquesta situació anòmala podria ser l’acció protagonitzada pel director del parc de l’Albufera, en contra del manteniment d’una escultura en forma d’agulla que es va instal·lar a la platja de Montgofre, feta amb materials usuals al camp, com són els troncs i el metall. ¿Era realment incompatible l’escultura amb l’espai natural? ¿No es podia admetre la intervenció humana creant patrimoni al camp, com ja reconeix la normativa mantenint les parets i cases antigues? L’agulla també formava part del paisatge. Potser s’ha sobrevalorat el manteniment immutable del sistema natural, enfront de l’obra de l’home i del patrimoni històric, que mai faltarà a un territori antropitzat, i que mereix tot el respecte i la seva conservació. És necessari regular correctament i amb usos coherents per a la nostra societat, el patrimoni creat per l’home. Ara ens toca reconfigurar la normativa i la governança, per facilitar el manteniment i la posada en valor del patrimoni monumental, arquitectònic i històric.
