Cala Corb

Avui rallarem dels «súl·leres», espècie d'ocell granívor de bones dimensions, fàcil de veure a causa del seu costum de cantar sobre una talaia ben visible i des de la qual emet un xerric estrident Diuen les enciclopèdies: «Es tracta d'un sit de mida apreciable (18 cm) amb un plomatge de color marró fosc molt ratllat, té un color terrós vionat de color fosc i un bec gruixut i de port robust, però el mascle és una mica més gros que la femella».

No sabem l'origen d'aquesta denominació, que s'ha perdut, però sí podem afirmar que el conjunt d'embarcacions eren molt senzilles, bàsicament tèquines i que no ens consten pescadors d'importància; eren simples aficionats que no acostumaven a sortir del port. El que sí em consta és una gran capacitat de comunicació social dels assidus a la cala. Puc recordar a gent com eren (posaré els sobrenoms) n'Helios, en Nesto es cebet, o en Serra es sereno, immortalitzats per Toni Vidal, situats al voltant d'un bot varat damunt el moll.

Entre els contertulians que es reunien just davant d'on ara hi ha «Es Cau» vull recordar a Joan Moya Fuxà conegut per «Joan de l'aire», probablement el millor mariner sense motor de Cala Corb; la seva principal qualitat era l'aprofitament del vent quan n'hi havia i quan no, emprava els rems, però just el que era imprescindible. Com a detall, en tost de timó utilitzava un rem que determinava la direcció del llaüt i ajudava a navegar endavant.

L'expressió «a poc a poc» semblava feta per a ell. A vegades travessar de Cala Corb a s'altra banda podia suposar una hora, o més.