Dimarts de la setmana passada, vaig assistir a un interessant col·loqui entre Pere Antoni Pons i Eloi Bellés. L’acte, titulat «Les Balears i les emergències que ens assetgen», l’organitzaven Acció Cultural de Menorca i el GOB Menorca. Va ser un fosquet molt agradable, amb una conversa plena de contingut, àgil i distesa, per bé que qualque assistent degué quedar amb un regust un poc amarg: és bo de fer caure en el desànim quan et col·loquen davant d’una realitat complexa i delicada com la nostra.
En el seu darrer llibre, Quan t’acorralen les flames (2023), Pere Antoni Pons ens presenta una Mallorca que fa mal «perquè la llengua i la cultura pròpies cada vegada hi són més marginals, perquè el seu patrimoni natural està cada vegada més depredat, perquè no es valora ni es respecta a ella mateixa i, per tant, no es fa valorar ni respectar pels altres». L’autor es refereix a l’illa vesina, però la frase es pot aplicar perfectament a Menorca. Crec que aquest fragment explica prou bé de quines emergències va tractar l’acte.
Les emergències que travessen la realitat menorquina adopten formes molt diverses —ecològica, social, habitacional, lingüística, cultural i un llarg etcètera—, però totes s’expliquen, segurament, pel mateix factor: un model econòmic basat en un turisme de masses que ho arrasa tot i que afecta tots els àmbits de la societat.
PENS SINCERAMENT que una de les emergències que ens haurien de preocupar més com a menorquins és la lingüística i cultural. Ho tenen clar les entitats i personalitats que han signat el Manifest per a la sostenibilitat lingüística i cultural, impulsat per l’OCB. En parlava Pere Gomila en un article de fa un parell de setmanes. «No es pot parlar de sostenibilitat social quan veim que la llengua catalana a les Illes Balears recula de cada vegada més davant la pressió del model actual», deia en Pere. I açò mateix clamava diumenge passat la pancarta de l’OCB i Joves de Mallorca per la Llengua a la multitudinària manifestació de Palma contra la saturació turística, que va aplegar milers de persones.
Ho hauríem de tenir ben present també a ca nostra. En la lluita contra aquest model econòmic depredador, no podem oblidar aquesta cara de la moneda: no podem deixar que el turisme de masses desdibuixi qui som, i açò té a veure amb l’entorn i el medi ambient, però també amb la cultura i la llengua pròpies.
En aquest sentit, em semblen d’una gran lucidesa aquestes paraules de Pere Antoni Pons: una lliçó que el nacionalisme mallorquí ha desaprès aquests darrers anys —fet aplicable també en el cas menorquí, pens— és «que no és possible defensar amb credibilitat i impulsar amb eficàcia polítiques autènticament progressistes des del punt de vista socioeconòmic i ecologista sense defensar i impulsar també polítiques nacionalistes». «I què vol dir nacionalistes?», es demana. «Vol dir autocentrades —no som la perifèria de res ni de ningú— i vol dir autoafirmatives —no volem deixar de ser qui som i essent qui som no volem ser subalterns de res ni de ningú, i a més a més mai no renunciarem al nostre dret [...] a viure en plenitud i normalitat al nostre país». Tant de bo la societat menorquina ho tingués tan clar!
