Després de nombrosos sacrificis i lluites en un món desigual, en el qual les dones gaudien de menys drets que els homes, l’any 1978 es va aprovar l’article 14 de la
Constitució espanyola. Aquest article estableix que «els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social».
Aquesta fita va representar un punt d’inflexió fonamental per a la doctrina feminista, que va aconseguir un dels seus objectius principals. Aquest fet és motiu d’orgull per a mi com a ciutadà.
Tanmateix, amb el pas dels anys, observo amb preocupació que aquesta ideologia ha pres un rumb diferent del seu objectiu inicial. El que va començar com una doctrina igualitària, justa i legítima, sembla haver-se convertit en un moviment que se centra exclusivament en les qüestions que afecten les dones, deixant de banda els problemes que pateixen els homes. Aquesta evolució em porta a qüestionar el sentit de la igualtat que es defensa actualment.
EM PREGUNTO DIÀRIAMENT què he fet per ser considerat menys que una dona. Em preocupa la pèrdua de la presumpció d’innocència que molts homes experimenten. També em pregunto per què el 92 per cent dels accidents laborals mortals i el 80 per cent dels rodamons són del sexe masculí i per què aquestes qüestions no reben l’atenció que mereixen. Entenc la situació històrica i reconec els greus crims masclistes comesos en el passat, però em sembla injust atribuir a la meva generació la culpa per aquests actes.
A més a més, m’agradaria expressar la meva disconformitat amb l’adoctrinament que observo en alguns centres educatius. No tinc cap problema amb la presència de cartells que defensen els drets de les dones, donant veu als seus problemes i injustícies. El que em molesta és la manca de reconeixement de les injustícies que també pateixen els homes, on ni tan sols ens dediquen una frase, una línia, una paraula. Em resulta frustrant veure com se celebren dates com el 8 de març, Dia Internacional de la Dona, mentre que el 19 de novembre, Dia Internacional de l’Home, passa desapercebut. M’indigna que no se’ns tengui en compte, m’indigna ser invisible.
Tot i que no em considero feminista en l’Espanya actual, això no significa que desitgi la desigualtat. Al contrari, vull la igualtat en tots els aspectes, tant en els bons com en els dolents. Crec fermament que és possible aconseguir una societat en la qual homes i dones siguin tractats amb el mateix respecte i consideració, reconeixent les seves necessitats i problemes específics. Només així podrem avançar cap a una veritable equitat.
Escric aquestes línies amb gran pesar, ja que la seva redacció és la prova tangible de les desigualtats que he patit en primera persona. Sé que molts homes comparteixen els meus sentiments, però es veuen impossibilitats de manifestar-los públicament a causa de les seves posicions socials o laborals. Per això, vull reivindicar la nostra veu, la nostra existència i la nostra importància. Doncs, escric aquestes línies per donar-li un veritable sentit a la paraula «igualtat».
En conclusió, no em considero feminista a l’Espanya actual perquè crec que el moviment ha derivat cap a una politització excessiva, una mentalitat victimista, una divisió entre gèneres i polítiques que no sempre són justes o efectives. Això no vol dir que no cregui en la igualtat de gènere; al contrari, penso que hem de treballar per a una societat igualitària, però amb un enfocament que promogui la col·laboració, la responsabilitat personal i la meritocràcia.
