Pens que la majoria de persones que, de joves, vam conèixer la dictadura que havia sorgit d’un moviment feixista que es va instal·lar al país després de la guerra civil i vam acollir la democràcia com un do, difícilment podíem pensar que, cinquanta anys més tard, hauríem de conviure amb partits que fan bandera de l’extrema dreta, que menyspreen el sistema democràtic i que, basats en un personalisme i un individualisme feroç, rebutgen l’altre (el qui no pensa com ells), neguen drets tan fonamentals com el d’asil, defensen la supremacia de la raça blanca i, en molts casos, addueixen elements religiosos extrets (teòricament) del cristianisme per defensar el món que enyoren i que ens voldrien imposar.
A les darreres eleccions europees hem estat a punt de caure en el parany d’aquesta gent, la qual cosa no vol dir que s’hagi acabat la preocupació, perquè, si bé l’extrema dreta encara no és majoritària, sembla que ha arribat per quedar-se. I si bé el resultat electoral a França s’ha resolt finalment d’una manera contrària al que temíem després de la primera volta electoral, no hi ha dubte que la flaire d’aquest monstre ens alena al clatell.
Curiosament, en el marc ideològic d’aquest gran sector que avui ha convençut moltes capes de la nostra societat, es donen totes les circumstàncies que, si acaben per triomfar, comportarien un canvi radical de la idea que, d’Europa, hem tingut fins avui; un canvi que, encara que sembli inintel·ligible per als qui hem viscut ja una llarga vida, comportaria un idil·li amb la Rússia de Putin, ço vol dir amb un quasi dictador, intel·ligent, sense escrúpols, sagaç i decidit a ampliar el seu camp d’influència, conscient que la Xina és ara un dels grans suports en què es pot recolzar, ja que, avui, Xi Jinping desafia els Estats Units i demana ser —i crec que ja ho és— un element clau de la geopolítica mundial.
Com que les desgràcies no venen mai soles, el món —aquest en el qual l’extrema dreta està pujant la seva cotització–, els qui, com jo, no ens sentim a gust amb aquest panorama que he descrit, vivim darrerament amb un ai! al cor pel que pugui passar als Estats Units el proper 4 de novembre, on un Trump desfermat sembla que s’enfrontarà a un Biden senil, amb grans problemes d’autocontrol a causa de l’edat, que està convençut de ser l’únic que pot vèncer un home que és l’encarnació viva de la força, la prepotència, la mentida i la corrupció personal i política; un home que, al començament de la campanya electoral de 2016, afirmà que «Tenc la gent més lleial. Podria parar-me al mig de la Cinquena Avinguda i disparar a la gent i no perdria votants»; un home, per tant, al qual el temps sembla que li estigui donant la raó, a pesar que, fa quatre anys, el país li girà l’esquena.
És cert que Biden guanyà —cosa que no hem de menystenir—, però, segons diu l’estadística, una gran part dels qui van votar Trump segueixen convençuts que les eleccions de 2020 van ser falsificades, trucades en favor de Biden, com es va veure clarament en aquell vergonyós atac al Capitoli la vigília de Reis de 2021, que provocà cinc morts, cent-quaranta ferits i la profanació del lloc que encarna la sobirania nacional. I ara, tres anys després, aquell fet segueix marcant l'agenda política i judicial dels Estats Units un cop el Tribunal Suprem, de caire conservador, l’ha exculpat afirmant que els presidents tenen àmplia immunitat penal pels actes realitzats en l'exercici del seu càrrec.
Aquesta resolució, publicada fa uns mesos, que trenca els criteris sostinguts fins avui, és una sentència de gran transcendència per al futur processal de Trump. No és, doncs, estrany que l’expresident l’hagi considerada com una «gran victòria per a la nostra Constitució i democràcia». No cal dir, però, que aquest veredicte no és compartit per les tres jutges (totes tres dones) que van votar-hi en contra, les quals, en un vot particular, han dit que «el president ara és un rei per sobre de la llei».
Doncs bé, aquest «candidat-rei fora de la llei», que fa poc s’enfrontava a 34 càrrecs per delictes presumptament comesos, que ha estat condemnat a Nova York per haver pagat amb diners públics els serveis d’una actriu porno, fa uns dies ha vist també com una jutgessa de Florida desestimava el cas penal pel qual se l’acusava de quedar-se documents classificats després de finalitzar la seva presidència (2017-2021). Una decisió que li suposa un nou al·licient per aconseguir la victòria electoral, que l’Olimp sembla oferir-li en safata d’argent.
I per acabar diré que no deixa de ser fascinant que el candidat que defensa que tothom del seu país pugui tenir les armes que vulgui, i on tants crims es produeixen per armes de foc, hagi sortit pràcticament il·lès del que hauria estat un magnicidi. I no sols il·lès, cosa que, humanament, tots hem de celebrar, sinó victoriós, fins al punt que, en una crònica d’urgència, que em sembla de les peces periodístiques més brillants que he llegit darrerament, Xavier Mas de Xaxàs hagi escrit que la imatge de la cara ensangonada de Trump i el puny en alt serà històrica. Feta als peus de l’escenari de l’últim míting, la foto en qüestió l’eleva a una categoria gairebé sobrehumana. La bandera l’acompanya i ell, a peu dret, mentre els guardaespatlles el duen a un lloc segur, encara té la força per dir als seus seguidors que lluitin. «Lluiteu, lluiteu», crida amb la ràbia d’un supervivent i la convicció d’un home amb set de venjança.
Desconec com influirà aquest fet en les eleccions, però el panorama que ofereix al món una nova victòria d’un home que té de la democràcia el concepte que ha demostrat tenir-ne Donald Trump, em contreu el cor.
