Els recents successos de juny amb l’enfonsament parcial a Ciutadella de Menorca de dos edificis afectats per patologies estructurals i la tragèdia dels morts i ferits pel col·lapse de la terrassa del ‘Melussa Beach’ a l’Arenal de Palma, a Mallorca, han trasbalsat per uns dies la societat balear tot venint a recordar-nos el mal estat de part del nostre parc immobiliari.
És sabut que la legalitat vigent obliga la realització d’inspeccions tècniques a tot edifici amb una antiguitat superior als cinquanta anys. Així, al temps de dipositar aquesta informació dins el registre creat a l’efecte, els propietaris es comprometen a l’execució dels treballs de reforç o reparació que l’auditor assenyali. Però, segons informen els mitjans de comunicació, només l’Ajuntament de Ciutadella sol reclamar als ciutadans els anomenats Informes d’Avaluació d’Edifici mentre no hi ha cap notícia similar respecte a les altres administracions locals de l’Illa. Així que és fàcil concloure que el compliment d’aquesta obligació esdevé molt puntual i allunyat dels objectius de la llei.
Altres experts consultats per la premsa destaquen les dificultats de les administracions públiques per a exercir el control i posar en ordre l’assumpte. A les carències dels mitjans públics es suma, per altra part, la insuficiència de les mesures d’ajuda fiscal o incentius a la rehabilitació d’edificis així com també, cal dir-ho, de sancions als infractors. Però hi ha altres circumstàncies alienes als propietaris que contribueixen a engrossir el llistat de llars en risc d’enfonsaments.
Com tractaré d’explicar, sovint la rehabilitació de les cobertes dels immobles topa amb una barrera de normatives urbanístiques contraproduents, en alguns casos absurdes per disconformes, en aplicar-se dins teixits urbans consolidats.
En aquest sentit, res pitjor que els efectes nocius d’una norma errada o mal interpretada.
Centrats en Maó, per oferir un exemple, el planejament urbanístic municipal vigent des de 2012 va fixar amb caire general una altura màxima de deu metres, corresponents a planta baixa i dos nivells superiors per a tota la ciutat anterior al segle XX, incloent fins i tot el recinte que comprenia l’antiga ciutat medieval. No obstant això, amb l’esdevenir dels segles, bona part dels edificis d’aquest sector original tants anys envoltat per muralles ja havien superat les tres plantes sobre la rasant dels carrers. Un simple recorregut per l’eix comercial Hannover, Àngel, Nou, S’Arravaleta i altres carrers del primer Maó ens permet visualitzar com el centre històric de la ciutat té major densitat que les seves extensions al llarg del segle XIX. En aquesta contradicció entre llei i realitat, la interpretació restrictiva de la nova norma porta com a conseqüència la ‘congelació’ de tots aquells volums del sector central construïts d’acord amb legislacions o costums anteriors. Així, projectar una gran reforma o canvi d’ús dins aquest àmbit obliga els promotors a rebaixar alçades consolidades i eliminar els volums o cossos disconformes amb el nou planejament. Una imposició que acaba per provocar el desinterès en la rehabilitació, la progressiva degradació de les cobertes afectades per patologies i els lamentables efectes que avui comentem.
Cal considerar, per tant, si l’estat general del centre històric i els accidents provocats per la manca de manteniment o reforma també tenen a veure amb l’aplicació d’unes normatives que no sempre han sabut llegir que una ciutat, com a ésser viu, no sempre és uniforme i sovint demana tractaments diferenciats.
2 Que fàcil seria resoldre aquesta desavinença adaptant la llei a la realitat física que els segles han consolidat! No és aquest el moment adequat per a acollir-se a les noves mesures urgents en matèria d’habitatge del Govern balear que promouen l’anivellament dels edificis residencials amb els immobles veïns de majors altures?
Per tot això, seria d’agrair que un millor control de la salut constructiva dels nostres edificis vingués de la mà de la correcció d’aquelles normatives que l’experiència ha demostrat contraproduents i, tot sigui dit, amb independència d’altres factors com el compliment dels terminis establerts per a l’atorgament de les llicències d’obra. Altrament succeiria, per exemple, si aquest país tingués l’atreviment de reformar l’administració pública fins al punt d’acceptar que el territori i la ciutat requereixen d’organismes supramunicipals per una millor ordenació i gestió urbanística. No per un casual, veus autoritzades alerten des de fa anys que la fragmentada organització municipal provinent del segle XIX ha esdevingut una càrrega insostenible i d’escassa eficàcia davant una ciutadania que demana altres dinàmiques, ritmes més àgils i millors serveis de la mà de nous agents. Però això últim, com poden imaginar, ja són figues d’un altre paner.
Avui ens hem centrat en la norma i la seva relació amb els esfondraments. Un assumpte que els municipis no haurien d’ignorar a l’hora de revisar els efectes dels seus actes. Encara que no ho sembli, les decisions urbanístiques tenen enormes conseqüències en la qualitat de les nostres vides.
