La criança de les filles i dels fills, especialment durant els seus primers anys, ha estat una de les tasques estructurals de les famílies durant milers d’anys. I, per raons biològiques i culturals, molt especialment una funció materna. Durant milers d’anys va ser habitual que, donada la complexitat dels sabers necessaris els primers mesos de vida que altres dones de la família extensa col·laboressin orientant, alleugerint les tasques domèstiques, acompanyant la mare... Fins i tot, fa més de 3.500 anys, el Codi d’Hammurabi, rei de Babilònia i Mesopotàmia feia responsable els parents i veïns de protegir els infants quan la família no pogués arribar a tot.
A l’edat mitjana a tota Europa es començaren a establir contractes de didatge. A les illes el primer contracte del qual es té constància documental es va signar el 8 d’octubre de 1240. Llavors les dides entraven a formar part de la família sent-les vedat tot treball dur a més gaudien del millor tracte a la taula, se’ls evitaven totes les contrarietats que poguessin alterar el benestar i placidesa i, per conseqüència, la qualitat de l’alimentació del petit per així contribuir a la supervivència del nadó que en aquella època no arribava al 50 per cent dels nascuts. Fins i tot a les famílies més benestants també contractaven al marit de la dida, anomenat didot, com jornaler cercant garantir la continuïtat de la mare de llet.
Avui en dia la mortalitat infantil en els entorns europeus és mínima: no arriba al 3 per cada mil naixements. En termes generals a Espanya no hi ha problemes d’alimentació i salut en el primer any de vida tret del 15 per cent de les famílies que estan en situació d’extrema pobresa en una greu situació invisibilitzada i que avui deix al marge d’aquest escrit.
La manca de llet materna no és un problema greu aquí. Les preocupacions se centren ara en la disponibilitat de la mare i del pare en la cura del nadó. La conquesta del dret al treball ha comportat també una dependència quasi absoluta de les famílies treballadores a les normatives laborals. A Espanya estem a la cua en la durada dels permisos de paternitat i maternitat açò, amb unes dinàmiques en què els nuclis familiars són cada vegada més petits i en les que sovint no es pot comptar amb la família extensa, genera massa sovint la necessitat de recórrer a serveis externs a la família per tenir cura del nadó a partir dels 5 o 6 mesos. Tanmateix, en el nostre entorn europeu a molts països el pare i/o la mare poden disposar d’un any de baixa o més.
Ara sabem de les necessitats de la cura emocional i afectiva durant els primers 18 mesos que són determinants en la configuració de la ment, en la construcció de les seves competències comunicatives i psicomotrius així com les facultats que constituiran la intel·ligència. I sabem que bona part d’aquestes depenen de «diàleg tònic-emocional» i de l’ntercanvi corporal d'informació que es produeix entre els cuidadors principals i el nadó i que s'expressa per fluxos de tensió-distensió muscular, que són reflexos i causes de les emocions de seguretat i benestar intens pel qual l'un i l'altre se senten íntimament units i en comunicació. Al respecte hi ha molta literatura científica a l’abast per verificar i aprofundir en les qüestions plantejades en aquest paràgraf.
Però es posa poca atenció en el fet que els pares i les mares necessiten també el primer any de criança, com a mínim per a mobilitzar amb prou competència les seves capacitats emocionals, empàtiques i comunicatives amb el seu infant que no sols el nadó necessita aquestes experiències intenses i íntimes en el primer any de vida i que seran determinants en el seu empoderament educatiu. Ras i curt: els pares i les mares que no poden concentrar-se prou temps de la criança troben dificultats per viure-ho amb més gaudi que estrès i per fer la transformació íntima que implica la maternitat i la paternitat.
La defensa dels drets de l’infant inclou la protecció de les condicions de l’accés a una bona i plaent maternitat i paternitat.
Una bona escoleta no pot substituir el que és singular i exclusiu dels pares i de les mares.
Quan començarem a posar resistència a l’externalització creixent de la criança? Potser convé explicar més les conseqüències?
