Seria molt polit poder triar sempre la millor solució. O la que més ens agrada. Però en la vida aquesta circumstància es dona poques vegades. Sovint no trobam bona cap de les solucions que tenim davant.
I en aquests casos hi ha una sortida tan fàcil com còmoda: no triar-ne cap. És allò que fa tanta gent quan arriben unes eleccions. «Com que cap partit no m’agrada, no aniré a votar». «Com que tots els partits són iguals, no aniré a votar».
Però la realitat és que l’abstenció sempre surt cara. Perquè encara que tu no triïs, sempre hi ha qualcú qui ho fa i, si són molts, guanyen. I, tot seguit, quin dret tens a lamentar-te?
Segurament molts de francesos tenien aquests dubtes davant les eleccions que acaben de passar. Però per l’elevada participació que han tingut, és evident que han acabat adoptant la solució que trob més raonable i amb més compromís social: triar allò que han pensat que era més poc dolent.
Perquè costa d’imaginar que la majoria de francesos volgués recular en el temps i deixar el país en mans d’un partit que té una ideologia que recorda tant a la que vam patir a l’Espanya de Franco. Com que per derrotar la senyora Le Pen han hagut d’ajuntar tantes formacions, ara ho tindran complicat per formar govern, però sempre serà millor un mal govern que un pitjor govern.
A Espanya es podria fer una valoració semblant. L’actual president ha d’ajuntar moltes peces per seguir governant, però l’alternativa és tan semblant a la de Le Pen a França, que no hi hauria d’haver dubtes a l’hora de triar.
Però ja que rallam de dubtes, en diré un altre. Espanya té una gran tradició en cops d’estat, la més llarga a Europa. Només la supera Sud-amèrica, digna hereva de l’Imperi espanyol. Però sempre hem associat els cops d’estat a la sublevació de l’exèrcit davant el mandat parlamentari.
I aquest és el dubte. Si qui se subleva, no és l’exèrcit sinó la cúpula judicial, a açò com li diríem? No seria també cop d’estat?
