El Repòs del Rei

Benvinguts al túnel del temps...

Com mos estimen ara!

Els dies passen i la meva estada a Orlando, als Estats Units d’Amèrica, s’acaba, encara que en J.R. insisteixi que hi puc romandre tant de temps com vulgui.

Tenc moltes ganes de tornar per saber quina l’ha feta el conseller de la cosa, però la veritat és que aquí la vida és plàcida i no acabes mai d’aprendre coses noves que et fan veure el món d’una altra manera.

Ahir, per exemple, el meu amfitrió va presentar l’informe econòmic anual als principals inversors de les    empreses que presideix, que com vostès ja saben, estan totes ubicades a l’Illa de les Vaques.

En acabar, els va oferir una bereneta, i vaig tenir ocasió de conversar amb alguns d’ells. Del que no hi ha dubte és que són bona gent    i que viven feliços, potser una mica preocupats per la seva salut, perquè en general estan molt grassos.

Tots coincidien, en els seus comentaris, que va ser un encert invertir en aquella illa que no saben com se diu però que dona doblers. En J.R. els ha fet rendir les seves inversions d’una forma esplèndida i, pel que diu, la cosa tot just acaba de començar.

-- Jo me vaig fer ric, me comentava un d’ells mentre engolia un panet d’una cosa que semblava carn-i-xua regada de ketchup, a l’època de les urbanitzacions. A la costa nord veníem uns xalets que no tenien sortida d’aigos brutes, però açò sí, amb molta jardineria exòtica.

-- Idò jo, va dir un altre convidat que mastegava una cosa semblant a un crespell amb suc de mantega de cacavet, me vaig fer ric amb la gestió del lloguer dels apartaments que veníem a la gent modesta.

-- El meu cas encara és mes divertit, va dir un tercer convidat, mentre barrejava cocacola amb un pudi que semblava de pasta de congret. Me van deixar destruir una zona humida de la costa sud    per fer un port que jo li vaig dir «lago». I ara fa una pudor que no hi ha qui hi estigui, però me vaig fer ric.

-- Si la cosa va de pesta, encara n’hi ha més allà on me vaig fer ric jo, va dir un altre convidat que desentonava una mica, perquè menjava una cosa semblant a ensaïmada mallorquina. Pensin que me van deixar desviar un riu per poder tenir una platja més redona...

En J.R., que escoltava tots aquests comentaris amb cara de satisfacció, es va incorporar al grup i va començar a    repartir copets a l’esquena.

-- I aquests doblers que han guanyat, va dir, han de servir perquè en facin encara més. Què m’han de dir de la compra de sol urbà per fer apartaments culiclets per als inversionistes modestos...? Ja estem a punt de carregar-nos un poble de l’interior de l’illa, però encara ens en queden més, de pobles.

-- Sí, va respondre el que menjava el crespell amb suc. Aquesta també va ser bona. Però per a mi el millor de l’informe que ens ha presentat és la notícia que amplien l’aeroport.

-- I tant! va afegir el del pudi. I jo que estava tan retgirat amb el canvi de govern. Però és evident que els tenim a tots encegats. Solament pensen en els vots de demà.

-- Per a mi també és una gran notícia, va dir un que s’acabava d’incorporar al grup, i que intentava menjar una espècie de pastisset sense que el floreti li caigués damunt l’americana. Jo he invertit en supermercats, i si arriba prou gent a l’Illa, podré obrir tants establiments    que s’acabarà la competència local.

-- I jo que inverteixo en multinacionals de lloguer de cotxos sóc de la mateixa opinió, va dir encara un altre que no sé què menjava. Si ara a més a més mos fessin el dic, podríem ben bé dir que mos ha tocat la loteria.

-- I ara senyors, va dir en J.R. mentre començava a destapar personalment un bòtil de cava del Penedès, els he de posar al corrent d’una novetat que, expressament, no he volgut incloure a l’informe...

Mentre es feia un gran silenci, va continuar:

-- Finalment s’ha alçat la veda i podrem    edificar al port més famós de l’Illa, i serà una inversió guapa, guapa, d’aquelles que fan història. Podran dir que els seus doblers tenen el Repòs del    Rei.

-- Però senyor J.R., va dir un convidat que estava redó de menjar amargos (del racó, naturalment). No era vostè qui fa un any deia que aquesta inversió era molt incerta perquè l’ajuntament no mos estimava?

-- Ah! va fer en J.R. Açò ja és història passada. He fet quatre canvis dalt la sala, cinc per ser exactes, i no es pot arribar a pensar com mos estimen ara!