Pau Faner25/06/24 4:00
TW

Quan venia Sant Joan en Maçana ja havia tornat a treure fulles, sembrat dins el llot, vora el safareig de les granotes. Reviscolava. Obria els ulls i recordava altre temps, quan tenia cabells dalt el cap i podia sortir amb quatre jovençans a fer empinar els cavalls. Sant Joan era festa grossa. Emblanquinaven les cases, que enlluernaven amb el sol, i escampaven arena de platja pels carrers, perquè els cavalls no lleneguessin damunt l'empedrat. Era una festa de colors i de crits de joia. L'estiu tocava a les portes amb una mar ben llisa i un cel ben estirat, sense cap núvol. En Maçana mirava per amunt i reia. Pensava en les al·lotes que havia festejat, a les que solia tirar punyats d'avellanes plenes. Pensava en els amics que havia perdut, amb qui trescava de sol a sol, vestit de llista i amb un capell de galeta. Parpellejava i veia passar la qualcada, els cavallers vestits de frac, amb esperons de plata a les botes, capells negres i canyes braves, els cavalls fent capades i bellumes, amb les estrelles de mirall que els posaven al front.

«Així és sa vida», pensava en Maçana. «La comences, i quan manco t'ho penses ja s'ha acabat, i no ha estat res de res».

Noticias relacionadas
Pau Faner

Los desastres de la guerra

Más noticias relacionadas

El fabioler feia tres notes agudes, tirurirurit, amb el contrapunt del tambor, pom, pom. La bandera era vermella, amb parfalans i amb una creu de Malta al bell mig. No semblava haver-hi res més que el fabiol damunt la faç esverada del món, res més que aquell pobre, solitari, agut crit del fabiol. Els cavalls passaven en ringlera; tenien les anques moltíssim poderoses, les crineres anaven i venien, les coes espolsaven amb moltíssima de gràcia.

L'arena de platja escampada pels carrers conservava algues i amagava confits d'ametlla. En Maçana, plantat dins el llac de les granotes, amb quatre pèls dalt el cap, plens de saladura, desbarrava. Feia temps que anava eli, eli, deia que ja tenia un peu dins la tomba. Però el fet és que hi tenia tots dos peus, allà enmig d'aquella llacada on les granotes resaven. Se li anaven tornant de pedra, els peus, i per això estava tan corbat cap a terra, tan carregat d'espatlles, perquè la carn se li tornava de marbre i li floria dins l'aigua embassada de la mort. Alçava el cap i feia adeu amb la mà, perquè es veu que ja estava resignat a morir. Tenia el cap engalavernat, tenia bosses de pell davall els ulls;  havia estat un home alegre com unes castanyoles, i ara, dins el safareig, ferit de mort i tot, encara va tenir un somriure, perquè era el dia de Sant Joan.