Alguns científics expliquen com, amb la domesticació del foc, els Sàpiens van millorar molt l’alimentació i la salut. Sense haver de passar set o vuit hores diàries pasturant, tenien més temps «lliure» per fabricar eines, per explorar tant l’agricultura com la caça i sobretot disposaven de més ocasions i més necessitat de parlar.
Des de llavors bona part de les nostres converses se centren a compartir què ha succeït, què hem fet, què volem fer, com fer-ho, etc.
En la narració coexperimentem les vivències de l’altre. Així, el viscut per un pot ser l’experiència de molts. Compartint-les sortim de la presó de la perspectiva individual i ens capacitam per afrontar-ne de noves. Des de la prehistòria i encara avui utilitzam la narració com eina per fomentar l’esperit de tribu i ens obre les portes a la cohesió moral perquè recordem més les històries exemplars que les consignes que avalen.
Compartir un relat és una de les activitats mentals més complexes. El relat implica l’activació d’una àmplia xarxa neuronal que connecta diversitat d’àrees cerebrals: l’amígdala i sistema límbic que gestionen i fa conscients les emocions, el còrtex temporal on s’emmagatzema la memòria remota, les zones de l’hemisferi esquerre responsable de la descodificació lingüística, el lòbul frontal responsable del pensament, la memòria i la planificació, les àrees que regulen l’atenció, la zona que gestiona el pensament crític... Sí, d’ençà de la domesticació del foc el nostre cervell és narratiu.
A la fi, arribats als anys setanta es produí un canvi de mentalitat en els estudiosos de l’aprenentatge i es feu palès que l'alumnat ha de tenir un paper central perquè no són contenidors d’informacions sinó individus actius amb inventiva que poden regular els seus processos cognitius. I conclouen que el millor marc d’aprenentatge són els projectes perquè constitueixen aventures col·lectives.
L’atenció compartida és decisiva per generar pensament comunitari. Cap altra estratègia aconsegueix tanta intensitat i continuïtat de l’atracció col·lectiva com ho fa una història. Ens atrapa emocionalment i ens prepara per comprendre col·lectivament la causalitat a més d’entrenar-nos pel canvi d’actituds compartit.
La tecnologia audiovisual no ha fet més que imitar l’oportunitat que ens ofereix el relat: reviure repetidament episodis que volem acabar de comprendre o verificar. La nostra capacitat de reflexió es fonamenta en aquest regal de la narrativa: tornar reviure per reflexionar de forma compartida. Fins i tot la majoria de les pràctiques psicoterapèutiques es fonamenten en reconstruir amb nous significats el que ens genera malestar a la memòria.
L’empatia, base de la convivència, és una eina de la consciència quan s’alimenta de la comprensió del que succeeix L’empatia no és sols fruit del reflex emocional espontani sinó que sobretot es construeix a partir de la narració com a instrument cultural.
Compensem la part inassumible de la realitat creant relats per inferir com voldríem que fos, construint alternatives i exercitar-nos en la presa de decisions.
La narració és una de les grans troballes de la nostra espècie. Estem més preparats per més situacions de vida i podem planificar accions futures. Sense relats no sabríem què és l’esperança.
Som éssers narratius. La narrativitat està en el fonament de la consciència d’un mateix per açò aprendre a entrelligar i desfilar narracions és una condició per teixir la pròpia identitat. Exercitar-nos en el relat ens permet percebre’ns a noltros mateixos, destriar els episodis més rellevants, resignificar-los quan convé i conscientment optar per un futur.
La narrativitat ens capacita per explorar altres maneres de ser i de viure sense abandonar l’aquí i l’ara. D’altra manera no podríem afrontar la transformació que implica el créixer ni sabríem morir.
Encara avui jugar i debatre els relats en general i els contes en particular és un taller central d’humanisme.
