Els darrers dies han estat informativament feixucs, amb una gran atenció posada en la política i en l’esport d’elit. Aquest últim és considerat per molts com un àmbit de gran influència en la societat. Què hi farem!
I no em refereixo als dibuixets que se’n fan, als «memes», que són tot un desplegament d’humor necessari per conviure amb les realitats del nostre país. Sort d’ells, alguna estona. Són els debats d’idees, d’esquerres o dretes, d’extrems que generen comentaris despectius que s’allunyen dels principis del debat: el respecte. El desacord no és dolent, però el dolor, la ràbia, l’orgull i l’ego poden quedar-se a casa.
Qui no pot quedar-se a casa són els electors i electores el proper diumenge.
L’AFECTACIÓ QUOTIDIANA. Sentim la UE en termes d’actuacions davant la guerra d’Ucraïna o l’emigració, quan l’economia presenta un impacte significatiu en les nostres butxaques a través de l’augment de la inflació. Però la Unió Europea pren decisions sobre una àmplia gamma de temes que afecten la vida quotidiana dels ciutadans, des de la seguretat dels productes fins a la llibertat de circulació o la protecció del medi ambient
Aquest any, s’ha fet molt visible l’afectació de sectors més propers. La Política Agrària Comú aprovada a Brussel·les va mobilitzar el món agrari reclamant preus més justos, menys burocràcia i la lluita contra la competència deslleial entre països. Reivindicacions que van conduir amb els tractors per les carreteres europees.
També la normativa d’estabilització dels interins en l’educació ha sigut crucial per als treballadores i treballadores. L’objectiu era reduir la taxa de temporalitat per sota del 8%, proporcionant una major estabilitat i major qualitat d’atenció. Procés que ha passat per alt Els qui havien fet oposicions i provocat trasllats que han fet insostenible l’estada a Eivissa i Mallorca, o carregant-se la conciliació familiar.
Europa comanda, fins i tot, les maletes dels nostres viatges.
El 9 de juny. Toca veure quina Europa volem. L’Eurocambra va decidint les normes que proposa i està en joc molt més del què sembla. Quasi el 60% de les lleis que s’aproven a Espanya deriven de les receptes que marca la UE.
S’anuncia un avanç de la dreta i l’ultradreta, que vol passar per damunt de la coalició integradora que fins ara, i amb diferències incloses, han dut a terme populars i socialistes. Però per primera vegada, els joves poden tombar el pronòstic. Alemanya, Bèlgica, Àustria i Malta permetran votar als majors de 16 anys, i Grècia, els de 17.
Em sembla que l’única cosa que pot rompre la tendència europea actual, tan burocratitzada, és la joventut. Són els grans protagonistes del futur, qui suen les dificultats de la feina i de l’habitatge, el cost de la vida, i el canvi climàtic.
Són aquests mateixos joves, majoritàriament amb estudis, que es senten decebuts de la classe política, que troben que no responen a les seves aspiracions d’un món millor, més sostenible i més just amb les seves necessitats.
Aquesta mateixa generació que demà ha de reflexionar si val la pena votar. I si ho és, per a qui i per a què? Vos toca marcar el rumb de les polítiques quotidianes dels propers anys.
