TW

Avui vos mostraré es xalet que m'he obert, un xalet nou, per estrenar. Té una cuina moderna, quatre dormitoris, fins a tres quartos de bany, en terra de parquet i, fins i tot, uns grans ventanals amb vistes a la mar. Una casa amb tot luxe de detalls, que ni na Beyoncé! He decidit estrenar aquest xalet perquè m’ho meresc.

Es cas de s’okupa de Coves Noves, en es municipi d’Es Mercadal, s’ha fet viral en tot Espanya i part de l’estranger, després de mostrar en xarxes socials un house tour en es que braveja i ofereix tots es detalls des xalet de luxe que va aconseguir ocupar. Ses imatges, que s’han escampat com sa pólvora, han causat estupor a qualsevol amb dos dits de front. Es tracta d'un habitatge valorat en 700.000 euros, pes qual ella n’havia pagat 800 euros. A més des xalet d’alta gama que havia ocupat per passar es caps de setmana, en tenia una altre d’ocupat, més senzillet, per as dies feners.

Na Maria -aquest es és seu nom real- va explicar a sa televisió que cobrava 1.500 euros mensuals de s'ingrés mínim vital per mantenir es seus cinc fills. Estava segura que amb aquest nombre de menors as seu càrrec ningú la podria treure de ses dues cases usurpades. A més, sa cara forrada va explicar com havia aconseguit ocupar sa casassa; va arribar, li van donar sa clau i va entrar a s’immoble. I així, amb aquests arguments tan ximples com indignants, va deixar atònits a tots. Però s’error garrafal en compartir sa seva proesa li va sortir car. Dues setmanes després sa intervenció de sa Guàrdia Civil va posar punt i final as deliris de grandesa de s’okupa més mediàtica d’Espanya. S’estrella Beyoncé va resultar així estrellada. Va sortir per on havia entrat. Açò sí, amb es mobles nous de trinca que es propietaris encara no havien tingut temps d’estrenar.

Certament tot açò que està passant és trist i, si se’m permet, irreparable. Hem arribat a un extrem sense retorn. Ses conseqüències nefastes de sa llei estatal d’habitatge, vigent des des maig de l’any passat, no van ser tingudes en compte pes legisladors o, encara pitjor, n’eren coneixedors, però sa propaganda política i ideològica se va imposar una vegada més damut es seny i sa raó. Es tracta d’una empasta legislativa més des nostro govern sanchista. És es colofó as conjunt de despropòsits jurídics que promouen entre d’altres coses; deixar violadors en llibertat, sotmetre menors d’edat a operacions quirúrgiques i a hormonacions per canviar de sexe, amnistiar delinqüents o patrocinar ocupadors d’habitatges i ses seves màfies.

Es text aprovat per sa coalició socialcomunista amb es suport d’ERC i Bildu suposa es final de sa propietat privada, com l’entenem fins ara. Es disbarat és de proporcions tan colossals que només en poden sortir beneficiats ets executors de ses coces a ses portes i especuladors de sa pitjor calanya.
Sa llei en qüestió atempta contra es principis bàsics de sa pau, s'ordre i sa convivència i situa es propietaris en una total indefensió, subjectes a una regulació que ferma ses mans as jutges i dona carta blanca a aquells que ocupen, per a qui tot són facilitats.

Sa usurpació de cases és producte d’aquest disbarat de regulació, que ha optat per legalitzar-la i convertir-la en s’atemptat més greu contra sa propietat privada i es futur des ciutadans espanyols. S'Executiu ha pres nota des problema de s'habitatge a Espanya i en comptes d'afavorir sa construcció de pisos socials, fomentar es lloguer, agilitzar es tràmits i combatre ses ocupacions, ha fet tot el contrari; legislar a favor des delinqüents i ses seves màfies.

S'article 47 de sa Constitució espanyola declara que tots ets espanyols tenen dret a viure en un habitatge digne i adequat, i atribueix as poders públics s'obligació de promoure ses condicions necessàries i establir ses normes pertinents per fer efectiu aquest dret. Allò que no és admissible és que sa garantia d’un dret constitucional suposi sa vulneració d’altres drets inalienables i irrenunciables.
Ara mateix Espanya és es paradís dets okupes i un infern que posa en risc sa mateixa noció de sa propietat i sa llibertat. Açò suposa sa derogació de s’Estat de dret.

En sa vida tot s’aconsegueix amb esforç, dedicació i feina, com correspon. Ca meva és meva, estigui habitada o no. Jo me l’he guanyada. Ningú té cap dret a prendre’t allò que és teu.