Els infants necessiten explorar el món. Tan prest escalen la vida com n’exploren les cavernes i els avencs. La narrativa és l’estratègia fonamental. Ens equivocam quan els situam sobretot com espectadors.
He rescatat els apunts d’una conversa amb set infants de sis anys d’una escola menorquina. Setmanalment, tenia llargues converses amb infants de diferents edats. Tenia i tenc algunes estratègies per incitar converses prometedores amb ells, la majoria tenint el relat com eix. Sovint recorr a les narracions orals o visuals, altres vegades els oferesc personatges de Playmobil o altres tipus de ninotets acompanyats d’altres materials (recursos per fer construccions, escenaris d’arena, etc) i els ànim a inventar-se una història individualment... D’ençà de la domesticació del foc, el pensament necessita majoritàriament una estructura narrativa, almenys quan s’està formant. Tanmateix, per molts i moltes es manté així tota la vida.
Aquest dia els havia proposat veure un curt de poc més de tres minuts. El curt presentava un episodi domèstic: és l’aniversari d’un adolescent i la mare li regala un gosset a qui li falta una cama. El xic reacciona amb il·lusió, però es decep en veure la discapacitat de la mascota. Llavors l’ignora i el menysprea. Un minut més tard es descobreix que el noi té la mateixa discapacitat: li falta una cama. Als darrers segons del curt canvia d’actitud i l’accepta com company de joc.
La conversa, centrada en el curt de tres minuts, es va allargar durant una hora. Compartesc de forma esquemàtica alguns apunts d’aquell dia.
D’entrada algunes van reaccionar situant-se com cuidadores del cadell. Pensaven a endur-se’l a casa i posar-lo a un jaç i mantenir-lo protegit: li donarien el menjar, el bressolarien. En el debat, aquests infants, dominats per una compassió incapacitant, no entenien que el quissó era capaç de moltes coses i que en una vida domèstica no tindria dificultats. S’havien situat com cuidadores i reconèixer competències a l’animalet crec que els semblava que les podia deixar sense paper en el relat.
Alguns, en canvi, es van situar com reparadors: calia posar-li una cama anterior ortopèdica s’imaginaven a ells mateixos, en col·laboració amb els pares com fabricants de la pròtesi. Tornant a veure les imatges van concloure que es podia valer bastant per ells mateixos i analitzant l’entorn reconeixien que no havien vist cap quissó amb pròtesi. També els costava abandonar la idea de la tècnica com solució perquè, crec, s’obligaven a si mateixos a solucionar el problema. I si no, com es pot escoltar un relat sense implicar-te i entrar a formar part d’aquella història? Tampoc podien ser només espectadors.
Altres es van centrar en la conducta inadequada de rebuig per part de l’adolescent. Així expressaven el rebuig que sentien: «maleducat», «maltractador», «dolent»... Concloïen que mereixia un càstig sever, inclús violent, sense confiar en una possible millora de les actituds. Els semblava que seria inútil ajudar-lo a reflexionar. En el debat, contrastant-les amb les seves pròpies experiències a casa o a l’escola, obriren portes a la millora de la conducta però amb poc convenciment i sempre molt vigilat «per si de cas». Amb sis anys ja evidenciaven que «qui l’ha feta, l’ha de pagar» i ho tenen tan incorporat que no és fàcil mobilitzar el postulat de la redempció a través del dolor.
Més endavant convocà la seva atenció els intents del quissó per aconseguir l’atenció del seu nou amo: cerca i li ensenya insistentment un pilota perquè li tiri, el provoca lladrant, salta i brinca al seu davant,... Res, no se’n surt. Només aconsegueix desaire i menyspreus. A la conversa, de mica en mica, ho anaren enllaçant amb el que fan a casa per convocar l’atenció del pare o la mare o algun germà. Les estratègies eren variades: «plor», «crid molt», «els amag el mòbil», «els apag la tele», «em pos davant la pantalla», «no faig res perquè, tanmateix, mai em fan cas», «el molest si juga», «em tanc a l’habitació»... la conversa s’endinsà en el terreny de l’explícit: «I si els demanés ajuda?» Alguns no veien cap possibilitat de ser atesos. Tanmateix, algú va assenyalar «no cal fer res perquè sempre em fan cas».
Aprofundir en qualsevol relat implica aprendre a cercar explicacions al possible origen de la situació. Va costar pensar en els antecedents els per què: «per què li deu faltar una cama?» Només veien una possibilitat: «segur» que la causa era un accident amb culpable: o no estava prou vigilat o per conducció inadequada d’un tercer. Forçant l’interrogant va sorgir la possibilitat d’una agressió voluntària (insistint en l’imaginari del fet que els problemes tenen culpables). Finalment, va sorgir com possibilitat que havia tingut una infecció i que li havien amputat per salvar-li la vida. El grup va fer un alè. Ens afecten més les interpretacions que els fets en si mateixos!
La conversa va entrar en una dinàmica molt reflexiva quan van afrontar l’evidència que qui el rebutjava tenia el mateix handicap: al noi no tenia cama esquerra. Si ell tenia el mateix problema, per què ho devia rebutjar el quissonet? La perplexitat i el silenci em va fer suposar que mai havien entrat en aquest tipus d’anàlisi. Prest van començar a explorar argumentari: «... perquè estava molt enfadat perquè no tenia cama», «...quan va perdre la cama s’ho va passar molt malament i ara el cosset li ho recordava i no volia ni pensar», «... volia un cosset, però no així», «... pensava que no li serviria per jugar», etc. Cada aportació era recollida i posteriorment posada a reflexió i debat. «A vegades estàs enfadat i tractes malament alguna cosa?» «Us passa que voleu i no voleu una cosa?». «De què no voleu ni parlar-ne?» Uf! Algunes cares denunciaven racons sense desvelar!
Aquest darrer interrogant va sacsar a tot el grup. De mica en mica tots van prendre consciència que sí i sovint. En un moment determinat un dels infants fa formular: «Per dins m’agrada una cosa i per fora una altra» i ajudat per les preguntes desenvolupà que «a vegades fa coses que li agrada fer-les perquè se les valoren, però per dins no voldria fer-les». La fórmula va arrossegar les aportacions d’altres infants: «Per dins no m’agrada jugar a futbol i per fora sí perquè em diuen que ho faig molt bé», «Per dins no m’agrada dur els cabells llargs perquè és un rollo, però per fora sí perquè així em diuen que som polida»,... Tenen sis anys i alguns ja viuen sotmesos a l’opinió dels altres iguals.
Quantes oportunitats els furtam si els mantenim només com escoltadors.
