L’ésser humà és històric, tant per a bé com per a mal. Això significa que no li és donat defugir la responsabilitat dels seus actes, incloses les conseqüències que se’n derivin. A cada acció se li pressuposa una capacitat íntima de reflexió i una voluntat lliure que la determina. Els termes de la decisió –a l’hora, posem per cas, d’emetre un vot– sovint es plantegen en forma de progressió versus regressió, tant individual com comunitària.
A la primera s’hi vincula una sensació de temor –el seu revers seria l’audàcia– associat a la lluita per la conquesta d’un major grau de llibertat i drets institucionals, i a la segona una sensació de protecció o seguretat col·lectiva –el seu revers seria l’autoritat– lligat al desig de preservar l’estatus social prèviament assolit. Per simplificar podríem parlar de la contraposició entre llibertat i seguretat, de la qual ja es parlava durant els anys 20 del segle passat, entremig de l’adveniment dels dos totalitarismes europeus –així com de les dues guerres mundials–. No són pocs els paral·lelismes –pel que fa al clima polític- que alguns detecten entre aquells anys 20 –del segle passat– i els actuals –del segle XXI–. La crisi econòmica havia portat un clima d’inseguretat, i calia trobar respostes urgents en un entorn propici per als líders vehements i carismàtics, amb un punt histriònic si calia.
Després de la segona Gran Guerra, alguns líders europeus de tendència moderada –tant socialdemòcrates com liberals i democristians– volgueren impulsar la idea de la «Unió Europea», inicialment revestida d’una retòrica economicista –la idea d’un mercat únic–. Avui aquesta idea es troba altament debilitada. I no tant per forces externes –que també– com internes a la pròpia Unió.
Les forces externes són clares: Europa representa per a molts una alternativa a la idea d’una economia desregulada, entregada als interessos de les elits multinacionals globalitzades. La idea d’una política econòmica condicionada als mandats de la justícia social es podrien traduir en una limitació dels seus beneficis i, per tant, no interessa (vegi’s la manera desvergonyida, per part de Milei, d’argumentar-ho, si és que hi caben els arguments en aquesta mena de soflames). Les forces internes no són menys òbvies: l’emergència dels populismes d’ultra-dreta i la focalització dels atacs vers un suposat culpable: l’immigrant –recordi’s el cas dels jueus a l’alemanya nazi–. De fet, els populismes avancen a tota la UE amb la tendència a l’embrutiment del clima polític –la convivència– tant en el contingut com en les formes.
2 La política no sembla ara mateix l’art noble de millorar les condicions de vida dels ciutadans en allò que comparteixen en tant que membres d‘una comunitat política democràtica, aportant arguments i contrastant-los en favor d’una o altra proposta posada davant els ulls, sinó que els discursos es centren recurrentment sobre la personalitat d’un o altre candidat, si no dels seus familiars directes –fal·làcies ad hominem prou conegudes des de l’antiga Roma, que no per res entrà en decadència–, deteriorant el clima de convivència sobre el qual es pot aixecar tota forma d’ordenació política. Una societat –un model polític com el representat per la Unió Europea– no progressa de manera sostenible si no ho fan les condicions de convivència, de discurs, i de parla –respectuosa i propositiva, en lloc de visceral i ofensiva–.
El primer propòsit de la política en els nostres dies és fonamentar la convivència ciutadana practicant els valors essencials de la cultura democràtica. I ja sabem quins són els fantasmes de la vella Europa –populismes i totalitarismes–, aquells que portaren a les diferents confrontacions que marquen la història del segle passat.
No existeixen els enemics externs pel que fa a la prudència i equilibri de les decisions que hem d’adoptar, sinó la capacitat de reflexió i de posada en valor d’allò que és essencial –la llibertat i la justícia– per part dels ciutadans sense el recurs als líders de redemptors que encenen els auditoris, proclamant que els enemics són els altres i que cal expulsar-los. Tenim un detector senzill de líders populistes: el seu nivell de cultura democràtica.
