He de confessar que açò d’escriure té una dificultat especial: no tenir un tema a comentar, sense insultar a ningú (ocupació predilecte de certs polítics) o dogmatitzar sobre temes dels quals no en tens ni la més remota idea ni, dir bajanades infantils o records propis dels «abuelos batallitas» que diuen en castellà. Si tens un tema prou neutre, pots escriure sense masses dificultats, Diuen que Oscar Wilde va dir que escriure no era gens difícil, i que només calien dues coses: una, tenir cosa a dir i la segona, dir-la.
Bé, idò, (versió menorquina de ‘doncs’) el passat dia 30 de maig, l’editor des Diari em va proporcionar el ‘què’ d’aquest «esquitx», recordant Emili de Balanzó. L’amic Emili, motiu suficient per no desbarrar i repartir fang (també es pot dir ‘merda’, però no convé ser groller i maleducat; açò només se li va permetre al recordat Labordeta).
A més de recomanar la lectura de l’article de Josep Pons Fraga, em veig amb la suficient autoritat (sense exclusivismes ni presumpcions) de recordar certes pinzellades personals.
Durant molts anys, quan jo venia freqüentment a Menorca els caps de setmana dels hiverns, es va instituir la «Binibèquer University», on ens reuníem al campus dels ‘Bucaneros’ un claustre de professors format per ell i en Quico (Francesc) Calvet i un servidor, on es debatien temes de gran calat, sense arribar a cap conclusió pràctica; era una convenció etèria i respectuosa sobre tot l’humà i lo diví, acabant els actes acadèmics amb un intercanvi de material cultural quasi clandestí, atès que els preus de la cultura eren compartits.
Un dia, fa molts anys, ens vam trobar a l’aeroport de Barcelona i em va demanar com funcionava un telèfon mòbil que jo emprava. El seu escepticisme i ironia era considerable, però va superar la prova amb nota quan li vaig dir que l’emprés, telefonant a qualcú. Crec que la seva entrada dins d’un món nou va ser positiva, i així ho va reconèixer.
Ara que diuen que s’ha publicat un llibre amb un recull d’articles seus (»Xerrar boig»), he recordat el darrer correu que em va enviar, a causa de la meva resposta a un article seu on s’exclamava dels inconvenients derivats de la ubicació dels rodets de paper higiènic als serveis sanitaris col·lectius, escrit que li vaig contestar a la meva manera. A la seva resposta em va dir, textualment, «Moltíssimes gràcies, Toni…! Rebre missatges com el teu és sempre un bon al·licient per seguir escrivint que, en el fons, no deixa de ser un petit acte onanista. Una abraçada» Açò va ser el dia 13/03/2020.
I res més.
