Encara em ressonen les crispacions de la campanya electoral, quan, en el llibre que duc entre mans, em retrob amb la locució de Tàcit: Sine ira et studio; és a dir, sense ira i sense parcialitat. I clar, el contrast entre una cosa i l’altra és majúscul. Els mítings, les declaracions i els debats són una font inesgotable i cabalosa d’ira i de parcialitat.
Òbviament, està en la naturalesa dels partits ser partidistes, parcials. La ira, al seu torn, és una emoció bàsica tan humana com l’alegria o la tristesa. El cas és que la política –tota una ciència i, fins i tot, un art– es veu denigrada per la rancúnia visceral i el sectarisme acrític. La indignació no només és legítima, sinó necessària, exigible, davant certs esdeveniments o determinades posicions, però la indignació tendenciosa i indiscriminada cap a l’adversari delata la pobresa intel·lectual i moral de qui la practica. I la parcialitat duta a l’extrem de la negació de l’altra part delata el fons totalitari de l’agrupació corresponent. I no és possible el debat fructífer i ‘la democràcia dels fets’ si els diferents partits actuen de forma totalitària.
Mentrestant, la intel·ligència artificial va aprenent de la informació que se li subministra; i l’estultícia natural de les masses aprèn de la ira i la parcialitat.
