L’espectacular Museu d’Art del segle XXI a Roma, conegut amb l’acrònim MAXXI, està situat al nord de la ciutat, al final de la via Flaminia, amb 27.000 m2 destinats a l’exhibició i com a lloc d’investigació sobre l’art i l’arquitectura, en un antic complex militar. Un dels edificis dels vells quarters s’ha incorporat al museu com a zona d’exposició, fent contrapunt amb un edifici confrontant de nova construcció dissenyat per l’arquitecta Zaha Hadid, a partir d’un concurs convocat a l’any 1998. Entre els edificis tenim un generós espai públic intern, que permet activitats a l’aire lliure, a l’exterior del museu.
L’edifici nou, dissenyat en aquell moment en què es concebia l’arquitectura pública com un espectacle que crea un ambient singular, té unes proporcions gegantines, tant en la projecció dels voladissos que formen un extens porxo cobert, com en el nucli interior de distribució, accés i comunicació vertical. La connexió entre plantes es soluciona amb una escala a manera d’escultura que travessa l’espai sense tocar les parets perimetrals, amb un recorregut sinuós. S’ha procurat el màxim de transparència entre els espais, conformant un volum tensionat per l’escala, la llum zenital i els sostres i terres que dibuixen plans curvilinis, i fins i tot inclinats a una sala superior. Dins del conjunt espectacular es pot percebre, en un to alt del so i en tot el recorregut de l’escala, un enrenou d’aigua caient, tot just com si baixéssim les graonades de l’Alhambra, un so que ens transporta del futur al passat, integrant high-tech amb les referències emocionals d’una arquitectura històrica. El dia de la visita vaig poder recórrer, a la planta baixa, una exposició molt complerta i interessant sobre l’obra d’Alvar Aalto. Dins de l’entorn màgic de l’edifici-espectacle hi havia un contingut prou valuós.
Per contra, a l’edifici antic reaprofitat de les antigues casernes, que forma part del complex del museu, hi havia un curiós muntatge obra de l’enginyer Riccardo Boccuzzi, fet per intel·ligència artificial, amb el programa Midjourney, per reinterpretar el text clàssic sobre l’Infern, de Dante, en unes noves escenes generades per IA. La imatge que acompanya aquest escrit representa el text del cant tercer sobre l’infern, l’escena «Navigando l’Acheronte». El traç, amb una pigmentació rica en colors intensos, queda una mica empastat o desdibuixat en algun punt, fa pensar que van alimentar l’aplicació amb alguna pintura impressionista, a més de fer-ho amb les obres clàssiques, per aconseguir un traç més lliure. Ens trobem aquí amb una creació sense pare, una producció que ens arriba del futur i es materialitza ara mateix, però vol adquirir credibilitat incorporant «com a peu de foto» un text del passat, de la universalment coneguda obra de Dante Alighieri:
«Ed ecco verso noi venir per nave
Un vecchiobianco per antico pelo,
gridando: ‘Guai a voi, anime prave’!».
El futur reclamant legitimitat amb el mecanisme d’incorporar documents universalment reconeguts i sensacions del passat. Es fa com a espectacle en el cas del so d’aigua corrent a l’escala del museu, o com a relectura d’una referència mundialment coneguda, quan la intel·ligència artificial pretén descriure una escena de l’obra de Dante per mitjà d’una aplicació informàtica.
En el primer cas, direm que el moment de l’arquitectura com a espectacle ja no és tendència, es pot veure un canvi en les darreres produccions arquitectòniques, cap a models més continguts, no tant espectaculars. Podem parlar, entre altres, del museu arqueològic d’Atenes o del nou museu modern d’Istanbul, construït tocant el moll davant el Màrmara, i ambdós obra de l’arquitecte genovès Renzo Piano.
En el segon cas, l’escena imaginària sobre l’infern de Dante, en el meu parer no deixa de ser una construcció informàtica sense paternitat, que no pot justificar cap adscripció d’estil ni pretendre despertar cap sentiment, no passa de ser pur espectacle, però en cap cas art. La referència al passat no pot avalar ni donar categoria d’art al que ens arriba del futur, produït artificialment per una aplicació informàtica. El futur no substitueix, ni pot competir tan fàcilment, amb el passat.
