Com deia l'altre dia,una de les quatre problemàtiques que aborda la proposta de mobilització Via Menorca del GOB és el nostre model econòmic. Una estructura en què, el pes i la dominància de la indústria turística ha desdibuixat l'equilibri entre sectors d'antany i que, com a resultat, aporta una decreixent renda per càpita. Dit d'una altra manera, tot i anar cap a un «monocultiu turístic», no som prou competitius, consegüentment, no traduïm el creixement econòmic en prou benestar.
La clau d'aquesta desitjada conversió rau en la productivitat; aleshores, podem assegurar que, en termes generals, el valor que el mercat atorga a l'output de l'economia menorquina (productes elaborats i serveis prestats) per unitat d'input (treball, capital i recursos naturals)no és suficient. L'impuls de la productivitat garanteix el creixement sostingut de les economies avançades; indiscutiblement, la més determinant és la referida al factor treball. Però no tot són mals, atès que el patró de creixement menorquí, segons els professors Navinés i Valero, manté una productivitat del treball major que la resta d'illes i s'ha incrementat al llarg del període 2014 a 2022. Tanmateix, amb aquestes premisses convé observar el següent: a) el turisme ha fagocitat la indústria i va pel camí de fer el mateix amb el camp; b) el sector turístic atorga un rol passiu a la productivitat perquè, bàsicament, regula la necessitat de recursos humans en funció de la demanda; c) el lloguer turístic, la gran invenció social del moment (com el matrimoni, en el seu dia), ha pervertit la forma i el fons d'un sector que, perfectament identificat, sempre s'ha regit per l'ús turístic exclusiu de les places i la unitat d'explotació de les mateixes (els dos manaments essencials en què l'heretgia vacacional no creu).
A part d'erradicar el lloguer vacacional il·legal, qualsevol estratègia que es pugui pensar s'ha de centrar en: 1) fer un millor ús de l'ecotaxa (és un compromís que hem assumit davant de qui ens visita); 2) limitar la promoció turística estrictament fora de temporada; 3) incentivar l'esperit industrial de caràcter innovador i els serveis empresarials avançats; 4) condicionar els ajuts públics a la productivitat, meritant la qualificació del personal i l'optimització de la resta de factors (en tost de la seva acumulació); 5) substituir aquells àmbits de l'administració especialitzats en la subvenció per se per centres de recerca i desenvolupament i sistemes d'intel·ligència competitiva en col·laboració amb l'empresa privada.
Finalment, convé anar pensant un pla de reconversió pel camp: surt de tota lògica subvencionar sistemàticament aquelles explotacions sense possibilitats de prosperar econòmicament. «La democràcia econòmica consisteix a guanyar i gastar diners», deia Josep Pla; un segle després, som molts els que pensam que no hi haurà una democratització econòmica real mentre no es posin límits al capitalisme desbocat que ha perdut la fesomia de risc i ventura.
