Així com les ideologies conservadores tendeixen a apropiar-se del concepte de Llibertat, en termes de gaudi de la propietat, les ideologies progressistes tendeixen a apropiar-se del concepte de Justícia. Al capdavall hi ha una concepció distinta tant de la naturalesa humana -i el seu substrat motivacional- com dels fins i propòsits de l'ordre social.
Per als conservadors, en el context de l'anomenat sistema capitalista de producció i consum de béns, la concepció de la vida és individualista i el motor de les activitats productives és l'ànim de lucre, només en vistes al qual s'assoleix el màxim nivell de benestar per al conjunt.
Per als progressistes, en canvi, hi ha una perspectiva prèvia de transformació social orientada a l'assoliment de la justícia, i el motor de les activitats humanes pot ser i hauria de ser -excepte en contextos d'alienació respecte de la humanitat dels homes- la recerca del «Bé comú», el qual és vinculat a la idea de «Estat»: Estat del benestar, Estat social, Estat democràtic, etc. Entrecreuada amb aquesta oposició, hi ha la qüestió de la identitat nacional, que per part de les dretes es pot vincular fàcilment amb una visió de caire tradicionalista de la vida: la Pàtria, l'Església i la Família, com a garants d'una ètica conservadora que a l'Espanya franquista –representada avui per Vox amb la seva escenografia del «mascle-alfa»- s'anomenava «nacional-catolicisme». Per part de les «esquerres», les concepcions tradicionalistes han de ser sotmeses a una reconsideració crítica donant origen no sols a les transformacions socials i polítiques pertinents, sinó a models ètics alternatius d'assoliment de la justícia institucional compartida –a distingir de la sola «caritat»- i a una universalització de Drets i Llibertats.
El model progressista pateix d'una «debilitat» respecte del conservador: es mou en el terreny de la novetat. I no sols dins el camp de la teoria antropològica, sinó en el d'una eventual inconsistència ètica: en demandar una transformació dels «valors», es pressuposa que aquesta ha estat assolida en primer lloc per part d'aquells que la prediquen. Així, no es pot exigir més democràcia alhora que es fomenta una forma elitista –a la manera d'una avantguarda revolucionària- d'entendre l'activisme cultural o polític, o demandar un major consens i practicar alhora la maquinació i la manipulació partidista. Dit això, les transformacions socials resulten tan necessàries com inevitables.
Sols que cal saber «cap a on» es volen conduir -de manera conscient, realista i responsable-, així com les implicacions ètiques que suposen, començant per les pròpies estructures de l'acció comunicativa i la forma de reconeixement en elles implícites. Hem recorregut -a occident- un llarg el camí fins a estendre l'acceptació del respecte als DDHH i a la democràcia. No es pot avançar vers la justícia si no es fa vers la llibertat, com tampoc a la inversa.
La llibertat ho és de tots o no ho és de ningú, i això demandarà una «educació per a la ciutadania» que fomenti la conquesta de l'autonomia personal enfront de l'heteronomia. Per què ha tingut èxit el capitalisme? Per la seva capacitat de connectar amb el bagatge motivacional «real» dels estrats majoritaris de la població. Qui no es mou per l'afany de lucre? La conseqüència és una concepció esbiaixada respecte del balanç que hi ha d'haver entre allò públic i allò privat. La posada en valor d'allò públic provindria de manera més natural de la part del «socialisme».
No contradient els principis d'iniciativa individual i propietat privada sinó ubicant-los en un context pròpiament polític que en determina els propòsits i límits, com a conseqüència de l'assoliment d'una perspectiva prèvia respecte del «bé comú» per als conjunt dels ciutadans.
Aquesta perspectiva –coneixement racional- del «bé comú» no pot ser exigida de manera coactiva, sinó proposada per la via del discurs argumentat, el raonament crític i la convicció personal. No hi ha dreceres que portin a la convivència civilitzada, ni basta tampoc amb creure's en possessió de la veritat. Allò «públic» forma part de la vida personal ciutadana i no la contradiu –ni en resta contingut-, sinó que, ben al contrari, l'enriqueix i la dignifica, originant així una «praxi» política transformadora.
