Cadascú de nosaltres som fills de dos progenitors, i nets de quatre avis, i besnets de vuit besavis, i podríem seguir, 16 rebesavis, 32, 64, etc. Si seguim enrere fins a a la desena generació d’avantpassats que ens ha portat fins aquí, resulta que són 1.024 les persones que van participar fa 10 generacions enrere d’alguna manera en la nostra concepció. I si sumem totes les persones des de fa 10 generacions fins a la generació nostra actual resulta que tenim més de 2.000 avantpassats. Potser algunes d’elles són repetides, però us podeu imaginar la quantitat de gent que ha participat compartint la seva dotació genètica per configurar la nostra? Un prodigi, veritat?
Impossible rastrejar la història de tanta gent, hi ha qui ha pogut recopilar els avantpassats fent un arbre genealògic però normalment només d’un llinatge. Tenir un arbre genealògic de totes les branques familiars fins a la desena generació seria una tasca titànica. Entre els nostres avantpassats hi ha tota mena de persones, bona gent, gent malèvola, gent guapa i gent esgarrada, gent d’alt llinatge, molta gent humil, pagesos, fusters, potser algun capellà, alguna prostituta, algun pintor o escultor, potser algun savi i més d’un boig, algun condemnat a mort, algun torturat, més d’un soldat, bé us podeu imaginar tota mena d’històries que segur que han estat realitat. Tota mena de sofriments i alegries, relats de superació, i relats de derrotes. Tenim darrere nostra tota mena d’esdeveniments que d’alguna manera han arribat fins a nosaltres a través de la càrrega genètica de tots aquests avantpassats.
Doncs avui en dia se sap que allò que ens passa, allò que patim, allò que ens alimenta, d’alguna manera afecta la nostra genètica i la nostra configuració que transmitim als nostres descendents. Avui en dia se sap que segons l’entorn en què vivim, des de les inclemències meteorològiques, passant per l’alimentació, i les emocions que sentim, afecta l’expressió dels nostres gens. Els gens, que són unes molècules que tenim totes nosaltres dins les nostres cèl·lules i que dirigeixen i condueixen l’eclosió d’un nou organisme, les que organitzen l’aparició de noves cèl·lules, de nous teixits, de nous òrgans, són els responsables de la nostra fisonomia i de la nostra constitució, doncs cal saber que aquests gens no són completament determinants i definitius. Tots hem pogut observar com germans bessons univitel·lins, és a dir, que són exactament iguals en la seva càrrega genètica, doncs els dos procedeixen del mateix òvul fecundat, poden ser pràcticament idèntics en el moment de néixer, amb el pas dels anys se van diferenciant en l’aspecte, l’expressió, la constitució. Com pot ser això?
Simplement perquè de gens en hi ha moltíssims, però no tots actuen a la vegada, n’hi ha molts que estan silenciosos, estan sense activitat, esperant potser alguna senyal, algun estímul que els posi en marxa, estímuls que provenen de l’entorn, ja sigui de la climatologia, de l’alimentació, o del mateix estat d’ànim que modifica la posada en marxa d’uns gens i no d’altres.
Aquesta modificació de la nostra genètica degut a la influència de l’entorn, rep el nom d’epigenètica i mostra clarament que la nostra identitat no se limita a uns gens determinats, sinó també està modulada per la manera que ens alimentem, l’educació que hem rebut, i les circumstàncies vitals. Sí, sí, també som les circumstàncies. Un prodigi, veritat?
