El dissabte passat va tenir lloc a la Sala Multifuncional des Mercadal una jornada organitzada pel Consell Escolar de Menorca, integrat per tota la comunitat educativa, que es feia així ressò de la preocupació social que existeix vers l’ús primerenc i indiscriminat de dispositius i suports tecnològics, tant a la vida quotidiana d’infants i joves com a l’àmbit educatiu. La jornada es va muntar en col·laboració amb Edu21 i la plataforma Aules lliures de pantalles. La persona convidada per fer la xerrada inicial al fòrum de debat que va seguir després fou el psicòleg clínic Francisco Villar, resident a l’Hospital Sant Joan de Déu.
S’ha de dir que el Consell Escolar de Menorca, com a ens plural i divers que és, conté dins el seu si opinions diverses respecte l’enfocament de la qüestió que ens ocupava. Vull dir amb això que el debat sobre com s’organitzava la jornada i quina persona o persones havien de fer una exposició inicial per acotar el tema va existir. Però en cap cas des del Consell Escolar de Menorca hi ha hagut la pretensió de presentar un enfocament que criminalitzés l’ús de noves tecnologies, sinó d’obrir un debat amb l’objectiu d’esclarir quan i com ho hauríem de fer millor per ajudar a créixer saludablement els nostres infants i joves.
L’exposició de Francisco Villar fou clara i contundent. Va posar en qüestió el fet d’introduir els dispositius electrònics a la primera infància, a la primera adolescència, i també de fer-ho com a suport recurrent i hegemònic a l’àmbit educatiu. Va parlar dels poders fàctics de l’economia mundial que hi treuen un rendiment multimilionari a aquesta necessitat que han creat i que ens hem cregut i la manera com l’hem incorporat a la nostra vida quotidiana, sense ser conscients del perjudici ecològic, de sostenibilitat i també de la salut que comporta inherent. Va aportar múltiples dades sobre l’increment de casos d’afectació a la salut mental, a les habilitats socials, al retard en els processos cognitius i la pèrdua de referents de tota mena que molts infants i joves estan patint a causa de l’abús de viure permanentment connectats a la xarxa, tant al seu temps lliure com a les seves ocupacions acadèmiques. Va parlar també de l’atac que representa per al desenvolupament de la creativitat de les criatures i de com la població més jove es converteix en massa de consumidors modelables segons els continguts que li arriben a través de tots aquests dispositius; continguts de tota mena, bons, no tan bons i molt dolents. La intolerància creixent a la frustració i a la capacitat d’avorrir-se, element clau per aprendre a generar per un mateix mecanismes que activin la creativitat i els propis recursos... Una exposició clara, dinàmica, sostinguda amb arguments empírics i molt, molt realista. També es va mullar en les solucions, tot aportant una sèrie d’indicacions: cap smartphone fins els 16 anys; noves tecnologies a l’aula sí, però sota la tutela permanent del professorat i en moments determinats, no de forma unívoca i exclusiva; tornar a l’escriptura manual, al paper i als llibres, a la creativitat; fora mòbils als centres educatius, en tot el seu àmbit, i foment del joc i l’intercanvi social; campanyes de conscienciació a les famílies perquè les noves tecnologies no envaeixin l’espai de relació familiar i la comunicació. Posar límits, en definitiva, a una eina que ha arribat per quedar-se però de la qual n’estem fent un abús indiscriminat.
La xerrada del ponent va comptar amb un nombrós públic a la sala, tant de docents com de famílies. El fòrum de debat que es va encetar a posteriori no va ser tan participat i, personalment, vaig trobar a faltar enfocaments diferents i complementaris a l’hora d’abordar un tema tan complex com polièdric. El que sí és cert és que, tant el ponent com el debat posterior, van deixar una porta oberta a l’esperança, l’esperança que com a societat que dubta, que pensa, que qüestiona, som i hem de ser capaços de reconduir una tendència i unes metodologies que estan desbordant molts aspectes a diferents nivells i les conseqüències dels quals no ens poden ni ens han de deixar indiferents.
És molt positiu que el Consell Escolar de Menorca s’hagi volgut plantejar totes aquestes qüestions i encarar nous reptes i, potser, cal treballar-hi més extensament per repensar, amb més dades i més informació, el tipus d’educació que volem oferir i el món que volem deixar als nostres infants i joves. Caldrà que no defallim.
