És fàcil interpretar la història d’aquests pobres rierols sense mar que habitem la Terra i que ens autoanomenem humans, com si tinguéssim la potestat d’atribuir-nos mèrits. És fàcil, doncs es repeteix un i altre cop el mateix relat. Fins a l’infinit. És la nostra condemna, i no per mossegar una poma, sinó per mal aprenents d’errades prèvies. Som els éssers més intel·ligents, i l’hora, més qüestionables i qüestionadors de la Creació.
No cal ser erudit en història per saber que una civilització, un imperi, o un regne rere l’altre, s’han ensorrat com a mers castells d’arena en un mar que devora, si no amb ones salvatges, amb el pas immutable del temps: El bressol fou Mesopotàmia i, amb els segles, hem vist caure la Grècia clàssica, el període Hel·lenístic, l’antic Egipte, l’imperi romà, les civilitzacions precolombines, el plus ultra espanyol, les dinasties xineses, els nazisme, el feixisme, el comunisme, i molts etcèteres... I sense sortir de ca nostra, menorquins: Quants regnes i colonitzacions han arribat aquí a viure i morir? Tot té un temps per ambdós verbs. El tot és trobar el sentit del primer: L’encletxa dins la fosca.
Interpretar aquestes derrotes intemporals de la humanitat, hauria de ser un exercici per a noves generacions, hereves de la pedra amb que hem ensopegat mil cops nosaltres i els nostres avantpassats. Tot té un motiu per caure o una data de caducitat. Tot té un pes que inclina la balança cap a l’extinció, i l’«errare humanum est» és el nostre segell identitari intrínsec, doncs la frase acaba en «diabolicum in errore perseverare». Estirp i ADN humans. No em prengueu per nihilista, sols sóc observador.
No erro molt si defineixo el «modus vivendi» occidental com l’imperi del lliure mercat o del neoliberalisme, aquell que es sustenta en el fet que el que guanyes és lícit perquè t’ho has treballat. Digne, cert i defensable. Però, més enllà de la teoria: Què implica aquesta actual civilització, aquest cel a la Terra, aquest primer món? Doncs tenim resposta al final de la pregunta: Si hi ha un primer món, també hi ha un segon i un tercer, almenys. La legitimitat moral que dóna guanyar-te el pa amb la suor del teu front es sustenta si no veiem que el que consumim i que ens sobra al primer món, és el que falta als mons de sota del nostre: L’1% de la població disposa del 50% de la riquesa que hi ha a la Terra. Humà? Just? Ambdós adjectius haurien d’anar junts.
Clar que no som culpables qui arribem a final de mes escurats. Però com ens veuen els països que passen fam? Com ens dibuixen els continents que no pertanyen a l’exclusivitat del nostre? Diu Anthony Burgess, pare de la violenta «Naranja Mecánica», que «l’home que no pot triar ha perdut la condició humana». Al món avui hi ha desenes de guerres enceses i incomptables conflictes racials, polítics, religiosos i territorials. Fins on es pot sostenir la nostra estimada pau, sempre vigilada pels canons del capital que és el déu del liberalisme, quan les bombes cauen a pocs metres de les nostres fronteres o ens alleugeren les butxaques? Com sostenir el nostre equilibri equitatiu quan uns territoris creuen tenir dret de pernada sobre altres? Com pot anivellar-se la justícia social quan el mar engoleix persones desesperades que busquen un futur mentre fem veure que no veiem res? Mirem cap al cel? Cap al Banc Central Europeu?
Són tantes les coses que emmudim, però el que no podem fer callar és el que encara ens queda de consciència humana: Per què abolim el dret a la vida i ho celebrem com una victòria moral? Per què acceptem lliurar més drets a unes persones que a altres? Per què fem lleis que afavoreixen a qui les incompleix? Per què deliberem legitimitat arbitrària per posar fi a la pròpia vida? Per què mirem a l’altra banda quan veiem dites atrocitats? Per què ens deixem narcotitzar per les mentides que sabem que ho són? Per què allò subjectiu ho convertim en dogma? Per què som tan caïnites que seguim matant Abel? Per què seguim crucificant qui té raó?
No hem après res. No és d’ara, però ara... pot ser som els següents. A aquest liberalisme insensible que ens ven superioritat moral, només el sustenta el prim fil de la covardia de qui es deixa manipular. La sensació de que som intocables es dilueix quan mirem per la finestra de la realitat que colpeja els vidres de l’ètica. I serà l’ètica, la nul·la ètica de qui es deixa enganyar, la que no ens permetrà veure-ho arribar... i d’èxit postís morirem. Tindrem el sepulcre més blanquejat, sens dubte, i la intel·ligència més artificial, també.
Però quan a l’arbre li han desclavat les arrels, i les nostres sempre seran Cristianes, per tant rebels amb el poder que aixafa, sols és qüestió de temps. Ara ho entenc tot: No es pot ser liberal i Cristià a l’hora! S’entén ara que Neró legislés perquè ser Cristià no fos lícit? S’entendria que ho dictaminés avui el FMI? «Ningú pot servir a dos senyors, perquè avorrirà a un i estimarà l’altre, o s’entregarà a un i menysprearà a l’altre», Mateu, 6:24. «Al César el que és del César i a Déu el que és de Déu», Mateu 22:21.
D’aquest arbre d’arrels cristianes desclavades per la vigència i exigència de la llei de mercat, la dels mercaders del Temple, ja no poden néixer fruits sans que ens alimentin, sols conreadors de l’antònim de la veritat que ens omplin de buit. D’un buit existencial, espiritual, polític i moral. I mortal... Ara: Som els següents?
És igual, corre! Ja comença el «Gran Hermano». Vota!
