Sense emprar ideologia, tendència o preferència política de cap casta, els sinònims que utilitzem per al verb «justificar» solen ser els següents: Demostrar, argumentar, provar, evidenciar, acreditar, explicar, disculpar, excusar, defensar, salvar, lliurar, assentar, basar, descansar, establir, recolzar i/o fonamentar.
No és una opinió meva, és una prova senzilla de corroborar. De fet, aquest verb, també podria servir de sinònim en el cas que ens ocupa. Tan sols ens cal un diccionari, entendre una mica què és la política, estar-ne al dia i saber que lliures una batalla prèviament perduda.
Què demostra que una moció de censura és necessària? La mostra. Què l’argumenta? La trama. Què la prova? La demostració d’una necessitat. Que l’evidencia? L’obvietat. Què l’acredita? La certificació. Què l’explica? La comunicació. Què la disculpa? La manca de culpa. Què l’excusa? La manca d’errada.
I què defensa dita moció? La pretensió. Què la salva? Els sempre subjectius motius i criteris. Què la lliura? La potestat. Què l’assenta? El fonament. En què es basa? En la raó. En què descansa? En el no remordiment. Què l’estableix? La determinació. Qui la recolza? Els qui l’aproven. Qui la fomenta? Qui vol dur-la a la pràctica.
Sé que alguns ja m’esteu afusellant amb postisses bales omplertes de mala bava, tot i que també anhelo que n’hi hagi d’altres que es contreguin el ventre i entenguin aquest tast de teatre de l’absurd per després imprimir-ne el guió amb una impressora que funcioni. Però per si de cas ens hem perdut, tornem a reprendre aquest vodevil municipal digne de Georges Feydeau a la Belle Époque.
Com és justificable dita moció quan no es demostren les raons, no s’entén la trama, o no hi ha una confirmació de necessitat? Com, si no hi ha cap obvietat que la certifiqui, que la ben comuniqui sense sentir-se ningú culpable o sense haver comès errada alguna? Quina defensa té que la pretensió sigui el motiu o criteri que dona potestat per assentar-la sense fonament ni base que l’enraoni? Com pot descansar bé allò que ho estableix la determinació no completa de qui recolza, aprova, fomenta i vol dur a la pràctica l’acte?
Tal que aquest article, resulta enrevessat voler convèncer els altres quan la convicció neix de la necessitat, i ara ja sabem quines virtuts té aquesta. És impossible la comprensió aliena quan el missatger no mostra un argument prou cristal·lí. Són tèrboles les aigües on neden la raó i la justificació quan ambdues no saben nedar i guardar la roba, o ni tan sols un secret. Val a dir que ens esdevenim cossos nus davant l’ètica quan imposem la nostra ideologia de forma arbitrària.
Però, com una estratagema digna del propi Sísifo, incloent el seu càstig sempitern, metaforitzat en l’eterna ambició que costa d’assolir però que de seguida ens fuig de les mans; dir que la política és això precisament: Ambició i picaresca bidireccional, com la pedra que sempre roda amunt i avall i cap a un i l’altre cantó. No té cim gaire honorable, doncs aquest sòl deparar un avenc moral insondable.
Què ens proveirà el destí? S’accepten apostes. La meva: Que arribat el dia de la grapellada moció de censura, serà quan es justificarà la victòria futura del derrocat. Però abans: Benaurats els ofesos, perquè aquests tindran la consciència neta. Però sobretot: Benaurats els ignorants, perquè d’ells seguirà essent el regne dels cecs.
