El rerefons de ‘La Disputa de Barcelona’

Impactat per aquell descobriment, vaig creure que, per com s’havia desplegat el fet històric que s’hi relatava i pels efectes que aquests van provocar, podia ser objecte d’una novel·la, que tanmateix he trigat a escriure més de trenta anys, però que finalment he dut a terme.

Tan aviat com vaig investigar un fet que fins aleshores jo desconeixia, vaig veure que existia una llarga bibliografia sobre aquesta matèria. Fins i tot —i no deixa de ser ben curiós— un obra de teatre de l’escriptor anglès Hyam Maccobi, The Disputation (2001), i una pel·lícula (1986), amb el mateix títol, dirigida per Geoffrey Sax, amb el guió de l’autor de l’obra de teatre, i amb Cristopher Lee en el paper del rei Jaume I. Totes aquestes en llengua anglesa. I em va sorprendre que una cosa que molts catalanoparlants desconeixíem —jo el primer— hagués despertat aquest interès en el món britànic.
Val a dir que les disputes teològiques entre jueus i cristians no eren estranyes a l’Alta Edat Mitjana ni havien alterat la seva convivència pacífica en territoris cristians com França, Castella o la Corona d’Aragó. Fins i tot els papes, fins a Calixte II (1050-1124), s’havien pronunciat en favor d’aquesta bona convivència, però a partir del Concili Laterà III (1179) i, sobretot, del Quart (1215), els papes endureixen la seva política respecte dels jueus i empenyen els monarques cristians perquè els dificultin la vida i, fins i tot, els persegueixin. Aquesta actitud es correspon amb una idea de predomini papal sobre els monarques cristians, que exigia una actitud bel·ligerant d’aquests respecte dels musulmans (de fet, la Reconquesta es duu a terme contra les regnes musulmans), però també contra els jueus que, si bé no tenen poder polític de caire territorial, ocupaven càrrecs a moltes monarquies i ostentaven un important poder econòmic, que havien adquirit per la seva capacitat en els negocis, pel suport que havien tingut d’alguns monarques i, sens dubte, per la possibilitat legal que ells tenien en exclusiva de prestar amb interès, ja que la usura (en realitat qualsevol préstec amb interès) estava radicalment prohibida per l’Església.

Jaume I el Conqueridor va ser un dels monarques que es mostrà més beneficiós amb els jueus establerts als seus dominis. No sols perquè, des de ben jove, es va veure obligat a enfrontar-se amb l’aristocràcia catalanoaragonesa, molt refractària a perdre privilegis en favor de la monarquia —«al món no hi ha poble tan sobrer com són els cavallers», va dir en una ocasió—, sinó també amb la burgesia que, sobretot a partir del segle XII, aquesta anava conquerint parcel·les de poder i es mostrava refractària a l’autoritat reial.

El lligam estret dels reis de la dinastia de Barcelona amb els jueus venia ja dels Usatges, que sancionaven clarament que els jueus pertanyien personalment al rei, o el que és el mateix: estaven adscrits a la monarquia com a servus regis, i en dependre directament de la senyoria reial, formaven un cos apart de la societat. No influïen en la seva organització, és cert, ni tampoc participaven en el govern municipal, però més d’un cop el rei els utilitzava per dur a terme serveis directes a la Corona. Ho veiem quan, amb un llenguatge viu i expressiu, Jaume I prohibí que cap autoritat imposés exaccions al jueus, expressant com a motiu que en tot el món cristià els jueus es trobaven en estat de servitud, sotmesos directament al príncep.

Aquesta actitud protectora, que Jaume I va mantenir al llarg de tot el seu regnat, va fer que, en justa correspondència, des de les aljames de les ciutats, els jueus fessin valuoses aportacions al rei, que es van traduir en importants privilegis en favor seu.

Contràriament a les disposicions establertes als cànons 68 i 69 del Concili Laterà IV, que obligaven els jueus a vestir diferentment dels cristians, els ordenaven que romanguessin a casa durant la Setmana Santa i els prohibien exercir càrrecs públics que poguessin ser molests als cristians, Jaume I, si bé va dictà una constitució el 1228 en el sentit indicat pel concili, a causa de la pressió que damunt seu va exercir del cardenal llegat, mai no exigí que aquestes disposicions es complissin, ni tampoc va legislar mai contra la usura, sinó que va permetre que els jueus fessin préstecs, fins al punt que molts jueus rics van ser creditors de la mateixa Corona, sempre necessitada de diners per ampliar les conquestes.
Tampoc va fer cas a la prohibició que els jueus exercissin càrrecs públics, ja que durant el seu regnat molts d’ells seguien regint batllies reials i senyorials. I amb el pretext que l’ofici d’administrar rendes i patrimoni en un territori determinat no implicava pròpiament jurisdicció ni es podia considerar com una magistratura en el sentit ple de la paraula, Jaume I no es considerà obligat a remoure els jueus dels llocs de confiança en què servien. Més encara, el rei buscava contínuament entre la comunitat jueva grans tècnics perquè li servissin com a metges, com a economistes i com a diplomàtics, ja que el seu coneixement de l’àrab (llengua que normalment desconeixien els cristians) i de les pràctiques en ús dins les corts musulmanes, es feien necessaris a la darrera fase de la Reconquesta, fins al punt que, per a Jaume I, els jueus constituïen un grup difícilment reemplaçable.

Això explica per què Jaume I no era partidari de patrocinar les disputes públiques entre jueus i cristians, perquè sabia molt bé que, amb aquestes, l’Església no volia dur a terme un debat intel·lectual ni un diàleg entre iguals. Ben al contrari, pretenia exercir una posició de domini dels cristians sobre els jueus per tal de tallar-los les ales, reduir-los al silenci i, si s’esqueia, foragitar-los dels territoris cristians.

La primera gran disputa del segle XIII va ser la Disputa de París, l’any 1240, sota el regnat de Lluís IX (Sant Lluís), entre el jueus convers Nicolas Donin, franciscà, i diferents rabins francesos, que tenia com a únic objecte la condemna del Talmud i acabà amb un auto de fe i la crema de tots els llibres religiosos dels jueus.

Per això Jaume I es mostrava contrari a la disputa que, l’any 1263, li proposà Ramon de Penyafort entre el jueu convers Pau Cristià, que havia ingressat a l’ordre dels dominics, i el rabí (i metge) gironí Mossé ben Nahman, conegut també com Nahmànides, Ramban o Bonastruc ça Porta. Perquè sabia molt bé què cercava Ramon de Penyafort (exgeneral de l’ordre dels dominics, inquisidor i confessor del rei) sota la màscara de la disputa. Penyafort volia vèncer en aquell debat un dels rabins de major prestigi de terres cristianes, per ridiculitzar-lo i aprofitar aquesta derrota per exigir que tots els jueus del regne es convertissin al cristianisme. Però pressionant el rei i fins i tot acudint al que podríem dir que fent-li un xantatge espiritual per evitar-li una possible excomunió, acabà cedint i, fins i tot, desterrant Nahmànides, un personatge de gran altura intel·lectual que avui té una avinguda a nom seu a Jerusalem.

És, doncs, en aquest marc històric, i amb aquests personatges que he construït la novel·la, però no ens quedem en la història, perquè aquesta és només això: el marc. El que importa en una novel·la, el que ens ha de fascinar és com passen les coses, és l’art de disposar-les en la pàgina d’un llibre; és, en definitiva, la sumptuositat de l’engany. I això només el lector podrà dir si ho he aconseguit.