En una edició revisada, l’anomenat Provilac torna a ser protagonista. Xerram d’un acord entre les administracions, autonòmica i insular, i les entitats o associacions que representen els diferents operadors en la cadena de valor del nostre sector lacti. La finalitat que persegueix aquest programa de subvencions públiques és incrementar la renda dels ramaders de boví de llet (vaquers) i millorar la viabilitat, rendibilitat i competitivitat d’un sector format per un centenar d’explotacions lleteres, una cinquantena de formatgeries (artesanals o industrials) i prop de quaranta maduradors.
Una entesa d’aquests tipus sempre és lloable; ara bé, això no lleva, més aviat obliga, assenyalar les bruixes que revolen sobre la qüestió, com molt bé es podia intuir de la incertesa manifestada per alguns dels signats del compromís.
Si el punt més crític és el baix preu que rep per la llet el vaquer (inferior al cost de producció), el nus gordià roman, vet aquí, en el pretès remei: les mesures per millorar el funcionament de les cadenes alimentàries contingudes en una llei que, a pesar de la bona intenció, no toca de peus a terra.
Aquesta llei parteix d’una greu suposició perquè sobreestima tant el poder negociador com la capacitat litigant de l’operador més feble, i per tant vulnerable, en la cadena: el vaquer que proveeix de llet als altres. A tall d’exemple, valguin algunes de les recomanacions sobre la norma que pengen del web del ministeri responsable: «cada productor ha de conèixer quin cost assumeix per produir el producte objecte de venda»; «en la primera venda d’un productor primari al següent operador de la cadena, el preu que s’estableixi ha de ser, obligatòriament, superior al total dels costos assumits pel productor»; «en el supòsit en què el preu ofert no superi els esmentats costos, el productor ha de fer-ho constar de manera expressa en la negociació (pot resultar útil deixar constància del desequilibri per correu electrònic); i, si per qualsevol circumstància, es veu obligat a signar el contracte, ha de saber que la clàusula relativa al preu és nul·la i pot exigir rescabalament en seu judicial».
Les mesures de xoc del Provilac no resoldran el problema de fons; més tost, sembla que allarguin l’agonia. Urgeix, doncs, un pla de reconversió industrial amb capacitat per transformar les vaqueries en formatgeries. Quatre són les raons per les quals no veig altre camí: 1) No resulta sostenible subvencionar el litre de llet, vist el dificultós encaix jurídic de la mesura, i també perquè el beneficiari acaba considerant l’ajut com un ingrés ordinari. 2) El potencial productiu lleter ho permet (cap formatgeria quedaria desatesa) i, si l’excedent de llet minva, el seu preu pujarà. 3) El nostre avantatge competitiu més sòlid i distintiu rau, sens dubte, en la fogassa: un producte inimitable fruit d’un «saber fer» imbatible. 4) En els darrers anys, la comercialització de formatge artesanal presenta creixements de dos dígits.
Finalment, val a dir que, aquesta via, vol que les administracions abandonin la limitació irreversible, o tabú, de no considerar-la l’única opció possible a llarg termini.
