Des de la Conselleria de Cultura del Consell de Menorca s'ha obert un meló que pot ser alhora perillós i interessant (segons com s'enfoqui): el de la defensa de les modalitats insulars de la llengua catalana, adoptada a l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears. El conseller emprèn la tasca de, suposadament, defensar la modalitat menorquina... enfront del «català de Barcelona». El plantejament, ja d'entrada, planteja alguns dubtes. El primer, i més important, des del meu punt de vista, és confondre el català estàndard amb el barceloní. Qualsevol persona de mitjana cultura lingüística sap que el barceloní és una modalitat més de la llengua catalana, i que no quadra sempre amb allò que entenem per català estàndard o, encara, català comú (terme per mi preferible). En barceloní diuen «sigut» en comptes d'«estat», «bart, cort o ort» en comptes de «bar, cor, or», etc. Generalment, allà on els barcelonins no parlen en català comú, aquest català compartit per tothom coincideix amb les formes que s'utilitzen a l'illa de Menorca (i a la resta de les Illes Balears). Com passa, posem per cas, amb els pronoms febles. Record que vaig començar a aprendre formalment català quan ja anava a la universitat (als de la meua generació ens passaven aquestes coses!) i que, sorprenentment, causava admiració entre els meus companys barcelonins per la rapidesa amb què aprenia els pronoms febles. «Basta fer-los servir com hem fet sempre as Rafal Trobat», els deia jo. No hi havia més secret.
Certament, el menorquí, el mallorquí, l'eivissenc i el formenterer estan assetjats, en tant que modalitats de la llengua comuna, però no ho estan per cap suposat «barceloní», ni tan sols pel català anomenat estàndard. He vist que el conseller de Cultura de Menorca està molt preocupat perquè els jóvens ja diuen «soc» en comptes de «som», i potser alguna altra assimilació estandarditzant, però no sembla especialment preocupat perquè la majoria dels joves, en comptes de «som» diuen «soy», en castellà. Quan vaig llegir la nova a la premsa, vaig veure una il·lustració molt significativa. Era una pintada advocant per «más menorquín», «más español» i «menos catalán». Potser en aquesta pintada hi tenim la clau de tot plegat. O els indicis de la magnitud de la tragèdia. Perquè más menorquín i más español al mateix temps resulten del tot impossibles. O hi haurà més menorquí o hi haurà més espanyol, però les dues coses al mateix temps no poden ser. És evident que les modalitats insulars, entre elles el menorquí, no estan fonamentalment erosionades pel català estàndard, sinó pel castellà estàndard, que ocupa cada vegada més posicions (i més preeminents) dins la nostra societat. És per aquí, per on haurien d'anar les preocupacions dels encarregats de gestionar la cultura a cada una de les nostres illes.
I, tanmateix, si no hi hagués per enmig el nefast secessionisme lingüístic, seria interessant obrir la qüestió de les modalitats de la llengua i la seua relació amb la llengua comuna. Al País Basc, on no hi ha secessionisme lingüístic, el debat s'ha obert, i resulta d'allò més interessant. Hi ha sociolingüistes que apel·len a les diferents variants dialectals de l'euskera, davant la preeminència, a determinats segments socials, de l'euskera batua (basc comú). Afirmen, i amb tota la raó, que les modalitats dialectals tenen més «autenticitat», més «plasticitat lingüística» i s'adiuen més amb els trets primigenis de la llengua. No són tan «artificials», tan allunyades del llenguatge comú d'aquells que tenen l'èuscar com a primera llengua o com a llengua materna. Però, ai las!, avui dia hi ha una part important d'aquells que parlen basc que no l'han après ni dels pares ni de l'entorn, sinó, exclusivament, del sistema educatiu. I el sistema educatiu tendeix a vehicular la llengua comuna. En totes les llengües. A Andalusia, posem per cas, no escriuen en andalús, sinó en castellà estàndard. I ningú no hi veu, en això, cap tipus d'anomalia.
Particularment, som partidari de l'ecologia lingüística, és a dir, d'entendre la llengua com a part d'un ecosistema social, on es desenvolupa. Així mateix, som partidari de mantenir la diversitat lingüística (també la interna de cada llengua), que comença pel manteniment de totes les llengües amb plenitud de funcions. Així, no entenc la preocupació per la pèrdua d'un tret dialectal concret i, en canvi, la manca de preocupació perquè el menorquí no és present als jutjats, ni a l'exèrcit, ni als cossos policials, ni a d'altres àmbits de la vida quotidiana de l'illa de Menorca (ni de la resta de les Balears). Si s'abandonen les preocupacions grosses a favor de les petites, la preocupació per aquestes darreres perd qualsevol bri de credibilitat.
