Mobilització i terrorisme

Terrorisme ve de «terror», l'exercit per un govern devot de la guillotina, el de monsieur Robespierre. Se predica d'organitzacions armades, governamentals o no. El component polític el situa en terrenys llenegadissos: n'hi ha que un dia són a la llista de terroristes i un altre seuen a la taula dels aliats. Va a redols. Quan una causa política se sent impotent és dramàticament habitual que ho sospesi, de fet, la insurrecció ha estat la via més comuna a la independència. «Guerrilla» és una de les paraules castellanes de major penetració internacional. L'èxit o el fracàs sol decidir les etiquetes. En tot cas, afortunadament, no és el cas català.

Poques perversions polítiques són a l'alçada d'acusar penalment de terrorisme a persones i moviments que no practiquen la lluita armada.

El rerefons, n'hi ha que l'expressen sense volteres. Un dels partits que governa Mallorca defensa suprimir l'autogovern de Catalunya, per sempre més, que se l'ha de desnazificar, diuen, referint-se a dècades de governs democràtics. El missatge és simple: s'ha de castigar amb màxima duresa la gosadia d'haver intentat separar-se d'Espanya. Si la manera no és al codi penal, s'hi encaixa amb fantasia jurídica, a martellades; des de l'estrada i des de les clavegueres. Convertint en atemptats, si cal, els aldarulls d'una mobilització, amb total manca de consideració pel dolor i els estralls que causa el terrorisme de ver.

I ho han rematat afirmant que el cop d'Estat feixista va ser una croada (sic) d'alliberament. Macabre «alliberament» que consistí a cosir a trets els adversaris. Repugnant. Si volien un exemple del terror com a arma política, el de la repressió franquista és de manual.