Part dels meus records d’infantesa estan vinculats a la presència com a espectador, no m’atreviria dir si més o manco actiu, dels espectacles teatrals i musicals en què participaven els meus pares, que formaven part del moviment cultural i lúdic intens que es vivia a l’Orfeó Maonès. Coneixia els racons més amagats d’aquell antic local, que a ulls d’ara entenc que queia trossos, que l’entitat tenia com a seu social al carrer del Pont des Castell, a la plaça Conquesta (llavors anomenada de la Reconquista, amb una clara visió franquista, encara, de la historiografia). La poca adequació d’aquell local i la dificultat de manteniment van fer pensar en el trasllat a l’actual seu, al carrer de Gràcia. La fesomia d’aquell trosset maonès ja no té res a veure. És una zona recuperada, en tot cas, per a la restauració i també per l’habitatge. El local on va anar a parar l’Orfeó era una antiga fàbrica elèctrica, dissenyada per Francesc Femenias, un dels arquitectes que més petjada han deixat en la fesomia de Maó. També record les primeres actuacions en aquell local, completament desangelat, sense paleta, amb paracaigudes penjant del sostre altíssim que intentaven esmorteir tímidament el so que fugia cap amunt. Ja feia molts anys que estava en desús, però la pertinàcia de la gent de l’Orfeó i, posteriorment, el suport municipal va fer que l’edifici acabés sent un dels punts de referència cultural maonesa.
El Teatre Principal era també un dels edificis que jo, juntament amb altres fills d’actors, figurants o cantants de cor, coneixíem prou i ens al·lucinava per la seva grandesa. En coneixíem la part de davant i la de darrere (els camerinos, les tramoies, on ens perdíem mentre hi havia els assajos generals de les sarsueles, obres de teatre o el que fos que toqués en el seu moment). També hi anàvem a celebrar els carnavals, en un pati de butaques que es reconvertia en una gran pista de ball. Aquell teatre majestuós, però que també notàvem prou vell, va quedar tancat per una bona temporada, que en aquells moments percebíem com a mitja vida. El motiu, però, prou s’ho va valer: va recuperar l’esplendor amb una reforma que el convertia en un bell espectacle, tant com els que s’hi celebren.
Un altre dels espais dels quals guard un record especial, on la companyia hi va actuar en algunes ocasions, era la Sala Augusta. Es tractava d’un teatre petit però amb un encant difícilment comparable. He de dir que, amb aquella edat d’al·lot, jo no l’hi veia, petit. Era, senzillament, un teatre especial, amb unes escales que davallaven i després tornaven a pujar, encara que tenia també entrada per baix (i per darrere): tota una descoberta. Uns quants anys més endavant, durant dues vegades, vaig tenir l’ocasió d’actuar-hi presentant discs amb el grup S’Albaida, que tantes satisfaccions em va donar. Hi érem acompanyats d’en Ponç Pons, que n’apadrinava el projecte tot just encetat (i d’allà encara en conservam l’amistat), i d’en Biel Majoral, tota una institució de la cultura popular illenca. L’edifici, però, no corria la mateixa sort que els altres. Després d’algun intent de revifalla (en record la iniciativa del cinema a la fresca, molt destacable, i al qual vaig assistir en unes quantes sessions), la sala era definitivament descartada per fer-hi res al públic, atès l’estat que presentava. Lluny, però, de considerar-se una oportunitat per a la ciutat, com havia passat en els altres espais que he mencionat, se la va deixar a l’ostracisme, tot i ser una propietat municipal.
No hi faltaven veus autoritzades que reclamaven la recuperació de l’edifici per a usos públics, com era el cas del Conservatori. Tenc present la veu lúcida de Joan Josep Gomila, arquitecte de contrastada visió urbanista, que ho plasmava en diferents articles en aquest diari i en diferents espais en què podia intervenir. Això podia ajuntar dues reclamacions: la necessitat de disposar d’un nou edifici per a l’ensenyament musical i la necessitat de recuperar una instal·lació per a la ciutat. L’aposta semblava que prenia forma, quan el govern municipal del moment decidia traslladar aquesta voluntat perquè es fes efectiva davant la Conselleria d’Educació, i aquesta hi donava suport. Però la iniciativa semblava que anava acumulant moltes dificultats, que potser mai arribarem a conèixer.
La qüestió és que l’arribada d’un nou govern autonòmic i d’un nou govern municipal, ambdós governats en minoria, ha esbucat de nou la vella història de la Sala Augusta. Aquest govern municipal, instal·lat en el tapaforadisme i en el «qui dia passa, any empeny», sense capacitat per establir una dinàmica de grans planificacions per a la ciutat del futur, es debat a banda i banda de l’espectre ideològic (esquerra i dreta) per tancar acords que el permetin tirar endavant la gestió municipal, en un joc perillós d’equidistàncies. I en aquest afer de la Sala Augusta, ha estat capaç de votar a favor d’una proposta conjunta de ple amb Ara Maó per refermar-se en la idea de mantenir el projecte de conservatori a Sala Augusta, i alhora pactar amb l’altra banda de l’oposició, el PP, per endur-se el projecte de conservatori a una altra banda.
Costa entendre aquesta deriva. És evident que, després d’uns anys complicats en què el projecte de la Sala Augusta s’eternitzava, els responsables del Conservatori no vegin amb mals ulls la proposta de dur-lo a un local nou, si açò ajuda a desencallar la situació ―una situació que m’atreviria a dir que s’havia encallat en part (i no només) per responsabilitat dels anteriors gestors autonòmics, que a mitjan procés havien decidit incloure al projecte de remodelació del conservatori a Sala Augusta elements amb què no es comptaven al principi, cosa que dificultava enormement la materialització d’aquest projecte. Però això no és motiu suficient per tirar per la borda tants anys. Sorprèn que no s’hagin aixecat més veus clamant la renúncia, a les primeres de canvi, d’un edifici emblemàtic com la Sala Augusta. Almanco que s’entengui que, amb aquest article, la meva n’és una.
Damunt el paper, i aquestes han estat les declaracions dels responsables polítics municipals i autonòmics, es pacta dur el projecte del Consevatori a una altra banda amb un edifici de nova planta, però també sense oblidar-se de la Sala Augusta. Però, açò sí, sense especificar què. Els pressupostos autonòmics preveuen doblers per al Conservatori, i sembla que també uns quants per a la Sala Augusta. Però ja sabem que els papers poden dir una cosa, que si no hi ha cap idea ni intenció per fer-hi res el més normal que passi és que tot quedi en un no res. Recordem que de partida per fer el Conservatori a la Sala Augusta n’hi havia a tots els pressupostos des de feia un munt d’anys ençà.
La qüestió és que, després de veure com la dinàmica de recuperar antics edificis a Maó era una línia municipal reeixida (Verge del Toro, antics quarters de Santiago, edifici de la SEAT), hem tornat a la tònica que ha estat tan habitual a Maó de deixar que edificis emblemàtics de la ciutat caiguin en l’ostracisme. Afegim-hi la Sala Augusta.
