TW

Justificar un acte és un fet subjectiu, sempre que parlem d’accions de caire democràtic. No hi ha debat, o no n’hi hauria d’haver, quan aquests fets estan, en un estat de dret, fora de la llei o de la justícia. De fet, fins i tot aquesta darrera frase també és subjectiva, aplicable però a molts d’àmbits i tarannàs de la política. I parlant de justificacions: En podem trobar a Ciutadella. No som cap excepció.

Que els polítics, més als darrers temps, altra subjectivitat –ara temporal-, hagin vist, la majoria d’ells -subjectivitat novament-, un modus vitae en la política, no fa altra cosa que fer-nos arrufar el nas a qui ens toca votar-los quan arriba el cas, que ens tiri enrere hora de confiar-los la governança, o que desconfiem que vagin en la mateixa direcció les seves paraules i les seves intencions.

És justificable una moció de censura quan la majoria la conforma la fusió d’un corrent polític determinat? La resposta és que democràticament sí, sens dubte. Però formulem la pregunta des d’una altra perspectiva: És justificable dita moció quan l’equip que està en el govern no ha comès errades importants? La resposta és que moralment no, sens dubte, tot i que la fusió de forces el superi en número. I en aquesta tessitura estem els ciutadellencs, que ostentem el trist rècord a Menorca d’alcaldes o alcaldesses des que estem en democràcia.

A l’espècie del polític modus vivendi (no cal explicació) malauradament hem d’afegir-li l’espècie del qui està en política, i que no sòl autodenominar-se polític, per arreglar els assumptes precisos a fi de dur a terme la seva professió real de manera que pugui resultar-ne afavorit. Podem dir-li polític modus interested. Sí, també el trobem fàcilment arreu, pot ser cuinant o fusionant. La diferència entre el modus vivendi i el modus interested estreba en què al primer és difícil detectar-li cap tatxa -detectar, no que no en tingui- i sempre se’l veu ocupant el seient d’una institució o d’una altra, el cas és trepar. En canvi, al segon, més vehement, tosc i de poca mà esquerra, se’l veu venir d’una hora enfora.

Podeu pensar que sols faig crítica negativa de l’espècie política i que només l’estic enquadrant en dos paràmetres. Doncs n’hi ha un altre: el polític modus sana, que hauria de ser l’habitual, però malauradament s’està convertint en rara avis. És el polític que no es casa amb ningú, aquell que mira pel poble per davant de les sigles del partit, normalment fins que l’expulsen o es dona de baixa d’aquest. És aquell que sap que està de pas i que l’ètica l’obliga a fer-ho de la millor manera que sàpiga emprar l’honradesa i l’empatia com a eines de feina.

Aquest, concretament el que barreja ambdós atributs (que un res és sense l’altre), és el que està en perill d’extinció i també el que avui ja ni vol entrar en política, perquè a les mancances ètiques i als interessos personals de la majoria (subjectiva) dels temporals companys de gremi, posa, de seguida, en entredit. Potser té part d’ingenu i faci l’efecte que és aquell card lleig plantat al mig d’un jardí d’immaculats lliris. Aquest, més d’hora que tard, es penedeix d’haver acceptat jugar al joc que tant l’ha decebut.

En qüestions polítiques un servidor es considera un Ardipithecus i, estones, amb prou feina, un Australopithecus... sense arribar mai a Homo habilis, ja no diguem a Neandertal. Parlar de Sapiens Sapiens, em sembla agosarat. Doncs aquesta és la trista broma del nivell que també crec que hi ha, des de fa temps, a l’homo politicus de vorera. Resumint, i en to metafòricament crític: Hi ha molts d’aquests homo politicus cavernícoles amb un garrot a la mà fotent llenya al de davant, però també molts dels dos que havia «batiat» abans. Em costa concebre que haguem davallat de certs arbres.
Tanco, que em renyen, com em renyava l’alcaldessa per excés de plàtica... Jo no em preocuparia tant de si la moció o la cocció de censura en diferit, però programada es du a terme o no. Jo em preocuparia més del nivell general de gestió dels qui han de gestionar, ja que el problema no és de continent, sinó de contingut. M’és igual la cuirassa o l’embolcall (les sigles)... Sí, ho sé.

Els meus són crits en el desert, per això aquesta secció es diu «Paper banyat». Però ara em ve al cap Lluís Llach quan, a la cançó «Respon-me», es preguntava: «Qui va vèncer?» Ell mateix trobà la resposta que no entenen els bàndols d’avui: «Saps que ningú, tots hem perdut, tots som vençuts». Novament els clàssics. Ai, Horaci!: «Beatus ille».