Sempre m’ha interessat observar tot allò que m’envolta i procurar entendre es com, es quan i es perquè de ses coses. Aquesta disposició innata a fixar-me en sa disparitat de matisos, tant del món que habit com de ses persones, me du a percebre aspectes ben subtils que a altres, en canvi, poden passar desapercebuts.
Me deix endur per sa senzillesa de ses coses, des detalls corrents, com ses fulles ho fan amb es vent. Una volta pel camp, una olor o renou determinada, sa llum, es colors, ses presències materials i també ses formes són pessiguets d’alegria que m’avisen, com a pedretes en es vidre, que en allò més essencial és on hi ha sa grandesa.
Ara bé, som conscient que no som un cas excepcional, ni fer-hi a prop. Hi ha infinitat de persones observadores que tenen aquesta mateixa inclinació natural. Per descomptat a jo me poden passar per alt aspectes des meu entorn que altres persones són capaces de percebre per insignificants que semblin.
Me resulta desafiant poder arribar a discernir que s’hi amaga dins cadaun d’aquests senzills detalls. Que hi ha darrere un gest o una expressió. Quina emoció delata un to de veu, una reacció o una actitud determinada.
Aquestes percepcions són sumament personals; no en tenc d’altres. Són individuals i producte de sensibilitats pròpies. Sa manera de veure i d’interpretar el món, en totes ses seves dimensions, habita en es fons d’un mateix. És sorprenent com en ets enfonys de sa consciència i de s’ànima de tots hi poden tenir cabuda interpretacions tan dispars, que no són més que una impressió mental d’allò que mos envolta.
I capficada en aquestes reflexions meves me trob aquí, asseguda en una plaça, as sol d’una gran ciutat qualsevol. Davant jo una enfilada d’edificis, tots de diferents alçades i estils, però de línies i proporcions perfectes. I ben enmig sa majestuositat d’una església amb ses seves dues torres acabades en cúpula. Una vegada més me sent impressionada per sa increïble quantitat d’elements preciosos, quasi excessius. Línies i proporcions perfectes, dissenyades amb gust admirable, cuidant fins as mínim detall. Es sentiment només és comparable amb sa música d’aquest compositor que té sa qualitat de tocar-te es fons as cap d’un segon.
No puc evitar pensar en qui va ser capaç d’aixecar tot açò. Devien ser éssers superiors o persones superdotades. Puc intentar entendre es com i es perquè d’aquestes formes que trob tan belles, però no ho arrib a aconseguir. Sempre me passa.
En es baixos de sa majoria d’aquests edificis; botigues i més botigues, negocis i més negocis. A sa meva esquena; sa paret des cafè on fa una estona he decidit fer-hi una aturada. A s’altra banda de sa plaça, a s’ombra; una estàtua de bronze a tamany natural de qualque personatge il·lustre, que veig de part darrere. S’oratge és agradablement fresc, però càlid a la vegada. Sa justa densitat de gent. Mescla de renous; converses animades just as costat meu, piulades de pardals posats a ses branques d’unes moreres, es run-run de sa gent que passa, ses pitades de conductors accelerats. De tant en tant m’arriben d’enfora renous d’unes obres. Sa gent travessa sa plaça deveres, gesticulant; com si l’encalcin. Qualcuns van carregats amb bosses de comerços des rodol. Fan enviats i gestionen mil coses a la vegada en un anar i venir frenètic. Sa majoria, cap baix, va esquivant a qui es troba per evitar envestir-se. Amb sa mirada fixa a sa pantalla des mòbil. frissen sense tenir bonibé consciència d’on van i per a què ho fan.
Aquesta és una mostra que el món corre histèric, sense rumb, decapitat, a remolc de sa dinàmica que ell mateix ha impulsat i que no sap com frenar. Com en Mike es famós pollastre, sense cap i sense nord. Es carrer fa passes convulses sense cap direcció i de cada vegada se li fa més llarg arribar as final des camí. Viu de manera atropellada on ses coses immediates s’imposen damunt allò reflexiu. Arrossegat per sa seva pròpia inèrcia es veu dins un cercle viciós des que no en pot sortir.
En es temps en què vivim ses frisseres s’han convertit en un estil de vida. Hem normalitzat que hem vingut a aquest món a donar-ho tot. Hi ha persones que surten cada dia a donar sa millor versió de si mateixes, com a mare, pare, fill, amic, parella, empresari, empleat o presidenta de sa comunitat. I ho fan traginant carretades d’estrés i ansietat damunt s’esquena.
Que alci sa mà qui a s’agenda no hi tengui apuntada una llista de feines pendents més llarga que un dia sense pa, però en canvi no trobi es moment per a ses amistats, sa parella, sa família o per a si mateix, per a construir qualque cosa de què enrecordar-se’n tota sa vida. Perquè ningú, as final des seus dies, se’n penedeix de no haver passat més temps as despatx, a sa fàbrica o a produir per a s’empresa.
Ara no és es moment. Tal vegada més endavant. Avui no puc. No tenc temps; procrastines una part important de sa teva vida mentre te centres en no caure en sa tentació de no sentir-te productiu. Jo som d’aprendre a renunciar, a dir que no, a no arribar. No és necessari que tot sigui perfecte. No fa falta sebre de tot, ni tenir opinió de tot; hi queda molt per aprendre, per llegir, per escoltar. Vull ser capaç de deixar coses a mitges perquè sí, sense necessitat de justificació. Es poden deixar de fer coses perquè mos sobrepassen, mos superen. Perquè no mos dona la gana aquest desgast emocional.
«En este siglo acabaremos con las enfermedades, pero nos matarán las prisas». Gregorio Marañón.
