En democràcia, essent necessàries, les ideologies no haurien de constituir el principi últim de determinació ni del discurs ni de l’acció pública (vida humana en el marc de la «polis»). És obvi que aquest principi no pot ser altre que el de la recerca del bé comú (concebut com a condició de possibilitat mateixa de la recerca exitosa del bé particular en el context del ple exercici de l’autonomia personal –per contraposició a les formes de vida heterònomes- sobre la qual es fonamenta el concepte de democràcia), però en el benentès que les ideologies constitueixen no un punt d’arribada per a l’acció discursiva, sinó tan sols un punt de partida. És a dir, que la definició del «bé comú» en termes d’acció política no és deduïble a priori, i només des d’ella es determina la «veracitat» –o no- del ventall de les alternatives ideològiques, sinó que aquella -val a dir, la definició del bé comú- s’obté a posteriori i s’assoleix com a conseqüència d’una concurrència discursiva dialògica la forma de la qual és racionalment justificable a partir de la interpel·lació recíproca entre aquestes darreres –parlamentarisme-. Això ens porta al terreny de l’anàlisi de la competència comunicativa, així com de la determinació del seu sentit i nivell d’autenticitat.
En poques paraules –segons els teòrics de la filosofia política contemporània-, hi ha acció comunicativa autèntica i acció comunicativa inautèntica. Partint de les ideologies i acceptant-les com a necessàries, aquestes no constitueixen una veritat absoluta, sinó que allò que determina la competència comunicativa és la capacitat d’anar més enllà d’elles en vistes a la definició d’allò que, en cada context en particular, és millor per a tots. No seria factible, en tot cas, arribar a la comprensió d’allò universal més que partint de l’acció dialògica mediadora, val a dir, de la confrontació dialèctica entre els diversos interessos i concepcions de la vida de caire ideològic, social o cultural (inclosa aquí les religions), de la pluralitat de les comprensions prèvies –«naturals»- sobre allò que hom relaciona amb la idea de la «vida bona» i la «felicitat» tant personal com comunitària. Ara bé, si la comunitat és una entitat «natural», la societat civil i l’Estat són una entitat racional, que no convé confondre amb les primeres (la família, la nació i la confessió religiosa).
Dintre de l’Estat, al mateix temps, se potdistingir entre la seva forma actual i fàctica -l’Estat nació- i la seva definició conceptual i teòrica, que inclouria la possibilitat d’un marc estatal cosmopolita. Per un altre costat, la «vida pública» queda desdoblada en dos àmbits complementaris: l’Estat pròpiament dit i la societat civil. Però la societat civil és ella mateixa dipositària dels ideals de la forma de vida democràtica, i aspira a realitzar-los anant si cal més enllà de les formes estatals positives ja establertes.
El motor de la transformació social són les persones -reconegudes en la seva autonomia- i el seu àmbit de vida pràctica constituït pel teixit –més o manco democràtic en ella mateixa- de la societat civil. Les ideologies, al seu torn, es poden agrupar en «dretanes» o «esquerranes» en funció de tres criteris diferents: el dels costums, el de la política econòmica i el de la concepció mateixa de la «polis». Pel que fa als costums, ens trobem amb persones més tradicionalistes i altres més obertes a la novetat i la transgressió. Pel que fa a la política econòmica, ens trobem amb la tendència al «deixar fer» als poders establerts –facticitat: no tocar allò que funciona en virtut de certa «meritocràcia»- o bé a un intervencionisme estatal en favor dels no reconeguts fent ús de la limitació normativa.
Pel que fa a la concepció última de la «polis» ens trobem amb la reivindicació de la «comunitat natural» com a referent últim de la vida bona (basant-se en l’antiga distinció agustiniana entre la «Ciutat de Déu» i la «Ciutat de l’home», subordinant-se aquesta darrera a la primera), la qual cosa es transforma en una «simpatia» vers el confessionalisme estatal, i la tendència oposada a desenvolupar la idea de la independència de l’Estat laic, en sintonia amb les idees il·lustrades.
