Potser la cosa ve de lluny, però a efectes pràctics, el desassossec va començar el 23 de juliol passat quan el partit que estava segur de guanyar les eleccions les va perdre... a pesar de ser el més votat en aquells comicis, oblidant —el candidat, els correligionaris de base i els dirigents del partit, presents i pretèrits— que en una democràcia parlamentària guanya qui pot formar govern. I Feijóo no podia formar-lo, perquè la investidura depèn de tots els partits que són a l'hemicicle, també dels independentistes, nacionalistes o regionalistes, que, en aquest cas, són els que han tingut la clau d'una nova legislatura.
Però el que podia haver estat un emprenyament comprensible, una rebequeria que, en refredar-se els ànims podia anar decaient, s'ha convertit en un clam, en un atac frontal que va més enllà del que és políticament acceptable, frega la irresponsabilitat i pot tenir conseqüències, perquè les paraules, quan pugen de to, quan no es mesuren, poden acabar produint una tragèdia. De fet, la història n'està plena d'exemples, encara que ens costi d'acceptar.
És cert que el PSOE, de la mà del seu líder, ha dut a terme uns pactes arriscats i no fàcils d'entendre per tothom, uns pactes —sobretot el referent a l'amnistia dels condemnats pel Procés— que poden merèixer la crítica raonada, tant des del punt de vista de l'ètica política com de la constitucionalitat, encara que, com en tota proposició de llei, la constitucionalitat no pot ser valorada fins que la llei s'ha publicat al BOE i la determina, no un periodista, no el líder de l'oposició, no un expresident del Govern, sinó el Tribunal Constitucional.
Però el PP no ha esperat tan sols a conèixer els termes amb què el govern de Pedro Sánchez volia aprovar la llei d'amnistia, sinó que, des del primer moment, s'ha dedicat a fer una desqualificació que va molt més enllà de la norma, la inconstitucionalitat de la qual afirma, i ho fa dedicant al govern tots els epítets negatius possibles després d'esbombar una visió apocalíptica de la realitat.
Potser no en són conscients, però penso que ho haurien de ser si no volen que, en un moment donat, les seves proclames surtin de mare i ens aboquin en una situació que tots lamentarem. Ho dic perquè em sembla un insult a la intel·ligència —i també al sistema democràtic— negar que els vots dels partits amb els quals no combreguem no són tan vàlids com els dels partits que ens donen suport, i afirmar, com va fer l'expresident Aznar el dia 2 de novembre, que estem assistint a un «cambio de régimen», per demanar tot seguit als espanyols que «no se inhiban» davant el tracte de Sánchez amb Junts i ERC, perquè «la continuidad de España se puede deshacer».
«Si la casa se está quemando no caminaremos con matices», reflexionava Aznar assegut al costat d'Alberto Núñez Feijóo a l'aula magna de la Universitat Francisco de Vitoria. I ni l'un ni l'altre van escatimar hipèrboles en el diàleg sobre l'amnistia que van compartir. «El candidato [Pedro] Sánchez es un peligro para la democracia constitucional española», va dir Aznar. I Feijóo va afegir que la mesura de gràcia és «la humillación más grande a España en buena parte de sus siglos de historia». Després, ja desfermat, l'expresident del Govern va anar encara més lluny que l'actual líder popular, en advertir que Espanya es troba «en territorio de una crisis constitucional extraordinariamente grave», i per això instava a «actuar» per intentar salvar la Constitució espanyola de la seva «liquidación». I encara que no va concretar com s'havia d'actuar, en donava pistes, ja que empenyia els espanyols a manifestar-se de manera continuada contra el govern que es formaria aviat.
Per la seva banda, al discurs de resposta al de la investidura de Sánchez, Feijóo afirmà que aquesta investidura era un exemple de «corrupción política» perquè «nace de un fraude». I explicà per què: perquè «tomar decisiones contra el interés general a cambio de beneficios personales es corrupción política». I afegí: «Se humilla él mismo y a su partido, pero no tiene derecho a humillarnos a los españoles. Es lo que ha hecho. No os equivoquéis, el señor Sánchez no ha conseguido el soporte de nadie. Lo ha comprado, que es diferente, firmando cheques que pagaremos todos», va ser la seva conclusió.
Partint d'aquestes paraules, el que hem vist d'ençà les sessions d'investidura no ens hauria de sorprendre. No tant per les dues grans manifestacions que el PP ha organitzat a Madrid per protestar pacíficament, cosa que és del tot acceptable, sinó per una sèrie de fets que el PP no controla, però que, amb el brou de cultiu que està creant per deslegitimar el nou govern, s'estan produint. Ho dic per les manifestacions davant la seu del PSOE, que no es diferencien gairebé gens de les que va sofrir Barcelona després de la sentència pels fets de l'1-O, que van ser considerades com a «terrorisme», i han estat força més violents que aquella per la qual es condemnà els «Jordis» a molts anys de presó.
I em demano: Podem esperar que la gent fidel al PP cregui en el nostre sistema constitucional després que un home com González Pons, en un vídeo oficial, hagi acusat el PSOE d'haver causat una «humillación sin precedentes» a Espanya, i després d'afirmar que «deroga la división de poderes para comprar la Presidencia del Gobierno», ha acabat la seva intervenció intimidant el Tribunal Constitucional dient que aquest «tendrá que decidir de qué lado está: de los constitucionalistas o de los enemigos de la Constitución»?
Pot sorprendre que, davant declaracions com les que he transcrit, el passat dissabte 19 de novembre, a la manifestació davant la seu del PSOE a Madrid es detingués un alferes que esgrimia una pistola? Pot sobtar que, després de l'atemptat contra l'exlíder del PP a Catalunya, Alejo Vidal-Quadras (que ell mateix va derivar a una acció promoguda per Iran), a la xarxa social X, els usuaris llencessin missatges que comparaven aquest intent d'assassinat amb el magnicidi de l'exministre d'Hisenda Calvo Sotelo el 1936? Pot sorprendre que un columnista com Alfonso Ussía escrivís el passat dia 10 que «Mientras Sánchez entregaba España a sus enemigos delincuentes y separatistas, Alejo recibía un disparo en la cabeza»? Pot estranyar-nos que, enmig d'aquest clima apocalíptic, algú tingués la idea de llençar el hastag #Calvo Sotelo immediatament després que comencés a circular la notícia d'aquest atemptat?
Més encara, no veuen els dirigents del PP que, en assegurar que «nosotros devolveremos golpe por golpe», com va dir Ayuso (encara que dies més tard ha intentat treure ferro a l'expressió), s'incita a la violència i es facilita el camí perquè cinquanta militars retirats reclamin que l'Exèrcit destitueixi Pedro Sánchez a causa del «acoso al Estado de derecho, al copar el poder Ejecutivo la mayoría de los órganos judiciales»? (Per cert, ho diuen pel CGPJ, que el PP es nega a renovar des da fa cinc anys contravenint així la Constitució?)
Els pot sorprendre que, si el vicesecretari del PP, Miguel Tellado diu públicament «creo que Sánchez debería irse de este país en un maletero», Laura del Río, exalcaldessa i avui regidora del PP en un poble de Segovia, hagi desitjat que algú li pegui «un tiro en la nuca» perquè «es lo que se merece», o que, a Gimenells i el Pla de la Font, província de Lleida, el primer tinent d'alcalde i membre del PP, Roberto Martínez, difongués un muntatge fotogràfic substituint la figura de John F. Kennedy per la de Pedro Sánchez muntat en el cotxe on va ser assassinat amb frases com «He tenido un sueño». «Espero que tenga la misma puntería», encara que hores després l'esborrés de la xarxa?
No, no ens hauria de sorprendre, perquè saben molt bé que les paraules no són innocents. I utilitzades de manera irresponsable poden causar un mal irreparable.
