La campanya electoral per a les eleccions generals del proper 23 de juliol creua avui la meitat del seu temps i ho fa quan pràcticament totes les comunitats autònomes ja han tancat els seus governs. I la lliçó que aquests dies tots els espanyols hem après és que el Partit Popular no només no ha posat barreres a la coalició amb Vox, sinó que ha pactat sense pudor amb aquest partit quan els seus vots eren necessaris per configurar els governs autonòmics, ja sigui introduint membres d'aquest als executius o pactant un suport extern a canvi d'acceptar moltes de les seves pretensions ideològiques i donant la presidència dels parlaments a diputats que, si hem de fer cas als postulats que defensaven (i continuen defensant), tenen com a objectiu l'eliminació dels parlaments i dels governs autonòmics i el retorn a l'estat unitari que estava vigent a Espanya durant el franquisme.
És, sens dubte, una paradoxa, una contradictio in terminis, un absurd que pot comportar conseqüències fatals, però és, no ens enganyem, una realitat que tenim davant dels nostres ulls. És cert que, com assenyalava en un dels meus articles anteriors, aquest no és un procés que afecti només Espanya, ja que, llevat d'Alemanya i França, són molts els estats europeus que han cedit al xantatge de l'extrema dreta i han decidit conviure amb ella, amb la qual cosa no només la blanquegen, sinó que —molt pitjor encara— acaben assumint molts dels seus postulats.
Com a prova, les dues esmenes que Feijóo ha fet al seu propi programa en relació al seu posicionament a Catalunya. En la seva primera visita a Barcelona com a líder del PP, va defensar la «nacionalitat catalana» davant de les «mentalitats centralistes». Amb això, segons assenyalava Lola García, Feijóo intentava una mena d'adaptació del «galleguisme integrador» de la Fundació Castelao que defensava a la seva terra i que li va servir per fer front a l'independentisme gallec. Però el gest va provocar urticària al seu partit i de seguida van arribar les matisacions. Fa poc més d'una setmana, en una entrevista a «El Periódico», Feijóo va admetre que la taula de diàleg entre els governs central i català podria mantenir-se si ell governés. Hores després, el PP ho va desmentir.
I no ens ha de sorprendre que acabi contradient molts dels seus postulats ideològics, ja que el primer punt del programa electoral de Vox per a les eleccions del proper diumenge diu així: «Promourem un estat unitari»; propòsit que matisa tot seguit afirmant que «mentre no aconseguim aquest objectiu, proposem la devolució immediata a l'Estat de les competències en Educació, Sanitat, Seguretat i Justícia [i] limitarem en tot el possible la capacitat legislativa autonòmica» Coherència total, ja que aquestes mesures estaven també recollides en el programa per a les eleccions autonòmiques i, tot i així, el Partit Popular no ha dubtat pactar amb Vox, com si aquestes afirmacions no tinguessin conseqüències per al futur del país i de la democràcia.
Però el programa de Vox no s'atura aquí, sinó que propugna acabar amb els drets històrics que recull la Constitució per al País Basc i Navarra afirmant «que provoquen la desigualtat entre territoris». I lliga aquest propòsit a la seva versió unitària i funcional de l'Estat, que decideix sustentar exclusivament sobre la llengua espanyola «garantint-ne el seu ús en tot el territori nacional», com si avui aquesta circumstància estigués prohibida, quan la realitat és que l'espanyol és l'única llengua de les que es parlen a Espanya el coneixement de la qual no és només un dret sinó també un deure (art. 3 C.E.). I n'hi ha prou d'observar el nostre entorn per veure que és pràcticament l'única que ocupa els mitjans informatius de tot el país, amb poques excepcions.
Vox es proposa també eliminar les policies autonòmiques per integrar-les en els cossos nacionals, així com derogar la Llei integral de Violència de Gènere, aprovada per unanimitat el 2004, a més d'eliminar qualsevol legislació de gènere, tot vigilant que en l'accés a la funció pública, no es discrimini cap dona «davant homes que s'autopercebin (sic) dones i pretenguin ocupar espais reservats per a elles», la qual cosa comporta la derogació de «les lleis ideològiques [...] que col·lectivitzen l'individu i el sotmeten a les exigències de grups d'interès, ja sigui Lgtbiq+ o Llei trans». No cal dir que en el seu govern no hi haurà cap Ministeri d'igualtat.
Aquest és, doncs, el panorama al qual s'enfronta Feijóo si, com pronostiquen moltes enquestes, el PP no té cap altra forma d'accedir al govern de l'Estat que amb el vot de Vox, ja que només Vox està disposat a donar el seu suport al PP. No és estrany, doncs, que un home com José María Lasalle, que va servir primer com a assessor de Rajoy en l'oposició i després com a secretari d'Estat de Cultura i d'Agenda Digital, expressés la seva desorientació en un article publicat a «El País» manifestant un gran disgust davant la possibilitat d'una ferma aliança entre el partit al qual va servir i Vox. «Crec parlar —deia— en nom de molts que viuen instal·lats en l'àmplia i extensa franja de la centralitat política. Gent moderada, professional, d'idees liberals, universitària i amb una vida relativament acomodada. Espanyols que no donen lliçons d'espanyolitat a ningú, però que no suporten la radicalitat, la intolerància i la prepotència, vinguin d'on vinguin. Que encarnen aquesta franja de la població que aglutina la societat perquè es relaciona amb tothom i té capacitat per escoltar, empatitzar i parlar més enllà dels conflictes territorials, les tensions socials i les diferències generacionals».
I no és estrany que Lassalle estigui perplex, ja que en el programa de Vox s'expressen altres línies d'acció gens menors, com derogar la llei de l'avortament, reduir dràsticament l'IRPF, deportar de seguida tots els immigrants irregulars, tancar els centres d'atenció a menors no acompanyats, que seran enviats als seus països establint un bloqueig naval per evitar l'arribada de pasteres, il·legalitzar partits independentistes, declarar la guerra comercial a Marroc imposant més aranzels als seus productes agrícoles i rebutjar la primacia de la Justícia europea sobre l'espanyola. I naturalment, recuperar el delicte de sedició, a més d'incorporar el de traïció, entre altres mesures, com ara el suport a la segregació per sexes a les escoles i la inclusió en els temaris escolars de «les gestes i fites dels nostres herois nacionals». Per tant, «¡Santiago y cierra España!».
Però el més curiós de tot el que passa avui al nostre país és que, com assenyalava encertadament Enric Juliana, sense la feina de Vox, el Partit Popular no encapçalaria les enquestes. I això és així perquè la coalició entre ambdós partits ja existeix. És una coalició, diu el periodista, d'estats d'ànim, modelada per les xarxes socials, per la televisió privada i altres importants mitjans de comunicació, que ha cristal·litzat amb molta força a Madrid amb Isabel Díaz Ayuso, els altaveus de la qual se senten a tota Espanya, encara que amb menys intensitat a Catalunya, el País Basc i Navarra.
Però sí l'escoltem —i ben fort!— a les Balears, on la presidenta Prohens, si bé no ha incorporat membres de Vox al seu gabinet, els ha situat a la presidència del Parlament, els ha imposat als governs dels Consells insulars de Mallorca i Menorca, quan aquesta mesura era innecessària per constituir-los i per ostentar-ne la presidència, i ha pactat un programa conjunt de més de cent mesures que fa que, en gran part, el programa que haurà d'aplicar durant els propers quatre anys durà en molts aspectes —alguns d'ells crucials—, la signatura de Vox.
