Amics i enemics de Pedro Sánchez coincideixen en una cosa: donar-lo per mort políticament és un error. El president ha jugat amb habilitat la seva darrera carta convocant les eleccions generals en plena negociació dels governs regionals entre PP i Vox. Sabia que el focus es posaria en les cessions a un partit ultra que suscita el rebuig de la majoria, com ha passat abans amb els socis del PSOE.
Si els grans partits escoltessin els seus votants -no confondre amb militants- veurien que els pactes amb els extremistes es penalitzen a les urnes i allò que acceptaria de bon grau la majoria és deixar governar a qui guanya les eleccions, en aquest cas el PP o el PSOE, amb l'abstenció del partit que encapçala l'oposició i que, a partir d'aquí, s'obri una negociació continua durant la legislatura. La llàstima és que açò requereix una altura de mires incompatible amb el tacticisme actual.
En aquest darrer mes, Vox ha demostrat el seu afany per acaparar càrrecs i sous públics, també a les autonomies que vol suprimir, amb un discurs que desplega tots els tòpics del seu recital. Davant açò el PP no ha sabut com reaccionar. La forma en què s'han negociat els pactes a cada comunitat ha estat un niu de contradiccions i imposicions que han erosionat la imatge de Feijóo i que li estan passant factura a les enquestes.
El pacte de Menorca, gestat a Mallorca per molt que ara es vulgui reescriure la història, contradiu la doctrina del president del PP, segons la qual Vox només ha d'entrar als governs on el seu vot és necessari per a la investidura. Aquesta condició no es donava al Consell, on la candidatura d'Adolfo Vilafranca era l'única viable. Per açò dia 9 de juny s'anunciava l'organigrama d'un govern en solitari sense haver negociat res amb Vox. Què va canviar després? Tots ho sabem, fins i tot els que dissabte aplaudien el nou president quan negava que Menorca hagi estat la moneda de canvi per a Marga Prohens.
