La memòria històrica i el turisme

Està clar que cada ciutat té una història i que la Barcelona olímpica i tot el que s’hi va moure des d’un punt de vista especulatiu és molt específica d’aquella ciutat. Però crec que del que hem explicitat abans algú s’hi pot veure reflectit sense haver anat mai a la ciutat comtal. A tall d’anècdota, l’altre dia passava pel carrer de ses Moreres, de Maó, just on acaba i comença sa costa de sa Plaça. Allà, un guia turístic explicava al seu particular ramat de turistes que es trobaven a l’entrada d’una de les portes tradicionals de l’antiga fortificació de la ciutat, i que, per tant, eren al llindar de la ciutat antiga. «Y qué había donde estáis ahora? Nada, absolutamente nada, señores». El grup quedava just fora de l’antic recinte, per tant se situava en el no-res, en els llimbs. I jo, somrient per dintre però alhora ben prou espantat, pensava: Què vol dir, no-res? I els horts a què es dedicava bona part de la població per abastir-se? I la gran tradició de les sínies que envoltaven la ciutat (una de les quals devia estar prou rovellada com per donar nom al posterior carrer de per allà devora) i l’important sistema de regadius implantat? Es Freginal ―que ara s’anomena parc, però que quan jo era petit (ca meva hi donava) allò era per a nosaltres un conjunt de sínies, nom donat a la porció de terra irrigada per aquest sistema― o sa Sínia Costabella, per allà devora, no s’entenen sense aquest fenomen. Eren les zones, precisament, que alimentaven Maó.

Cert és que no és més que una curiositat que pot no passar de l’anècdota, però és significatiu d’un procés que existeix. No fa gaires setmanes, un conegut de Mallorca m’explicava que havia anat a la Mola i que s’havia trobat amb un guia que cantava les excel·lències militars de la fortificació, però la menció al fet que havia fet més anys com a presó que fent les funcions de defensa per a les quals havia estat concebuda, i que importants presos polítics de principis del segle XX (sindicalistes, anarquistes, republicans, gent del món obrer... tancats per les seves idees, que això és el que vol dir ser un pres polític) hi havien fet llarga estada, havia estat pràcticament inexistent. La insistència de les preguntes del conegut, que coneixia aquesta realitat que surt en els documents històrics i de divulgació, va fer aflorar cert recel al guia, que tot i així va acabar reconeixent aquesta realitat. Cal dir que em consta que l’organització de la gestió de la Mola no gira l’esquena a aquesta realitat, i que forma part del seu itinerari de visites, per tant generalitzar seria injust per part meva. Però que l’altra realitat existeix, també és cert, i per tant no seria just no fer-ne l’anàlisi.

De clixés que uniformitzen la història en sabem un grapat, i no cal anar a les botigues de souvenirs i veure els productes que es venen, com els ventalls, les sevillanes o els toreros. La dominació britànica s’ha analitzat des d’una visió menorquinista pel fet que va ser una època en què els dominadors van mantenir bona part de les estructures institucionals pròpies, entre les quals la llengua, i que va permetre que l’Illa estigués connectada culturalment amb els il·lustrats contemporanis i deixés enrere el barroquisme instal·lat, cosa que va acabar amb la definitiva annexió a la Corona espanyola a principis del XX. Però potser n’hem fet un gra massa, i aquesta dominació ha passat també a formar part del clixé de Menorca. Tot resulta ser del vuit-cents britànic, des del gin fins a la paraula bòtil (tot i que ni una cosa ni l’altra tenen aquest origen, com s’ha demostrat a bastament); però aquí estem instal·lats, mostrant la bellesa dels boínders, del port de Maó acollidor de tropes bevedores de gin i de les runes de Sant Felip. Ni una paraula, però, de la revolta menorquina de 1810 posterior a l’annexió espanyola, un fet que podria situar en l’imaginari col·lectiu els menorquins com a agents de les pròpies voluntats, més enllà de ser receptors passius de la geopolítica europea vuit-centista. Mostram un esplanada maonesa plena de paradetes per comprar coses i endur-se a casa com a record, però mai he trobat un grup de turistes davant l’obelisc de la vergonya en què s’expliqui que allà els presos republicans, com a treballs forçats, construïen un monument d’exaltació franquista per ordre dels seus nous senyors.

Així, l’existència d’un relat que suavitza la història de l’Illa per fer-la més simpàtica als visitants, invisibilitzant-ne les parts més conflictives i que donen raó de ser a la nostra terra, és un fet que no hauria de passar-nos desapercebut. D’aquí a convertir l’Illa en un parc temàtic hi ha moltes passes, però les primeres comencen per aquí.