Na Yolanda Díaz va presentar el diumenge la seva candidatura per a les properes eleccions generals de final d’any. I va sortir fort. Va dir que volia ser «la primera presidenta [del Govern] d’Espanya». És conscient que no ho serà. Però també sap, igual que ho sap Podem, que té moltes més opcions de ser-ho que no pas les altres dues ministres d’Unides Podem, Irene Montero i Ione Belarra.
La demostració de força i la posada en escena, rodejada i recolzada per una pluralitat de dirigents de la majoria de forces progressistes d’aquest país fou evident. Hi va faltar Podem, malgrat que sí que es van poder veure alguns dirigents morats, i ben segur que per la immensa majoria dels que votaren a Podem en les passades eleccions Díaz és la millor candidata. De fet, fins fa poc també ho era per en Pablo Iglesias, qui abans de marxar per no acabar de marxar, la designà com a candidata.
Ara Podem està a la defensiva amb Díaz. Vol ser el partit més rellevant de la plataforma Sumar, el que més hagi de dir i el que més dirigents aporti en les futures llistes per ser diputat. D’aquí que reclami unes primàries obertes, amb un sistema que mai ha aplicat en el si del seu propi partit quan ha hagut de triar els membres que compongueren les llistes.
Però Podem ja no és el que era fa 7 anys. No té la força que tenia el 2016, quan el votaren més de 5 milions d’espanyols. I encara serà manco important després de les eleccions municipals i autonòmiques on es preveu que perdi representativitat.
Malgrat tot, Podem continuarà sent la força majoritària a l’esquerra del PSOE. I si vol continuar pintant alguna cosa en aquest país, no li queda altra que incorporar-se a la plataforma Sumar, i a partir d’aquí refer amb na Díaz tot aquest espai polític. Igual que na Yolanda Díaz si realment vol tornar a ser vicepresidenta ha de comptar forçosament amb Podem. Anar separats serà la mort política dels dos. I ambdós ho saben.
