Fa uns dies en una assemblea d'una entitat social es plantejava com actualitzar el tema de gènere als estatuts per poder accedir a subvencions oficials. On els estatuts deien soci havien de dir soci i sòcia i així semblava respectar-se el femení com marquen les normatives actuals.
Però evidentment se seguia separant o almenys distingint la dona de l'home, tot i amb la intenció igualitària. Per sort es va arribar a l'autèntica igualtat de reconèixer que unes i altres eren, per damunt del seu sexe persones i es va proposar que figurés, on fes falta, la definició «persona associada». Potser uns diran que encara sona més femení, però penso que no es tracta de menystenir la riquesa del diccionari que ens dona paraules suficients per entendre'ns. Hem arribat a un punt, reflex de segles d'evident masclisme, que a vegades estem a un no res del ridícul i el més curiós és que havent-hi paraules que no separen es prefereix caure en el que ens fa distints en camps on, per sort cada vegada més, som iguals.
Que la dona ha de seguir lluitant i que l'home s'ha de sentir corresponsable d'aquesta lluita és d'una evidència aclaparadora. Si el món vol progressar no ho pot fer si la meitat de les persones no tenen les mateixes oportunitats que l'altra meitat. I s'ha de treballar per arribar a que el terme Persona sigui la mostra de que tot ésser humà té els mateixos drets i deures.
Aquests dies he llegit llibres d'una mateixa col·lecció que m'han fet pensar en la riquesa que representen les dones escriptores i també els homes que les posen de protagonistes. A «Petits plaers» tenim l'obra fantàstica de l'autor Stefan Zweig «Carta d'una desconeguda», també trobem l'obra poc coneguda d'Aurora Bertrana, activista política i feminista del segle passat, «Fracàs» i per acabar el llibret d'Edith Warton «Una dona soltera». Aquesta petita mostra és un exemple de que la dona es fa present en tots els camps i és certament esborronador que no fa pas tants anys alguna gran escriptora publicava amb pseudònim masculí. Sí, la nostra història està plena d'absurds i d'ignorància, però la lluita de les persones va obrint camins que hem de fer-los sòlids i justos.
La intel·ligència no va lligada al sexe. Molts encara hem viscut èpoques en que la dona tenia una escolarització menor, o quasi no en tenia. Avui les dones ja són majoria a les nostres universitats. Ningú pot dubtar de la intel·ligència de moltes «madones» de la nostra pagesia que menaven els llocs colze a colze amb els seus homes i eren el puntal bàsic de l'economia i el benestar de les famílies. Avui ja en sortiran tècniques agropecuàries i posaran els seus estudis al servei de les noves generacions.
Se'ns fan insuportables les notícies dels milions de dones maltractades, no ja pels seus homes més propers, sinó també per règims masclistes que els impedeixen un dret tant bàsic com ho és l'ensenyament i tantes mostres de menyspreu que ve de formes ancestrals, com pot ser el mal entès honor de la família quan entenen per honor el domini absolut contra la persona, els seus drets i sentiments.
Sense imposar la nostra cultura occidental, sí que estem obligats a fer entendre que els Drets Humans són, en si mateixos, drets universals i cal fer-ho amb l'esforç de la pedagogia, del raonament i des del convenciment que aquesta igualtat és un gran benefici per totes i cada una de les persones.
No escatimem esforços. Com deia Pompeu Fabra: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança.»
Aquests dies es parlarà molt del tema, que no quedi tot en discursos i bones paraules. Anem per feina, això sí, amb intel·ligència i bon humor.
