Advertiment

Quelcom semblant es pot dir si consideram el salari mínim a Europa, que Espanya fa no res rodava un miserable 650 euros i l'any que ve situarà 15 euros més dels 950 al mes actual (amb catorze pagues: idò, 1.126 mensuals si consideram l'any), però que a Luxemburg és de 2.202 i a Bulgària 332, per fixar-nos en els extrems. És clar que les diferències poden arribar a ser molt acusades entre els ciutadans d'un país o altre i que, per convergir cap a una societat més justa, inclusiva i amb plena solidaritat amb les generacions futures –pilar social europeu-, s'ha de fixar el llindar per davall del qual no haurien de situar-se els sous dels treballadors no subjectes a convenis sectorials.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Doncs, açò que s'esdevé dins la UE, per què no és possible dins l'Estat espanyol? No podem obviar les diferències existents en preus de lloguers i en els productes bàsics i els serveis (allò que es diu ‘cost de la vida') a cada territori de l'Estat. La Carta Social Europea recomana que el SMI sigui equivalent al 60 per cent del salari mitjà del territori. Doncs, no és el mateix a les Illes Balears que a Extremadura o a les Castelles. Tractar per igual els desiguals és font d'injustícia.

A un poble levític, com el meu, que en primer era regit pel so de les campanes, hi ha refranys que insten a distribuir les coses de manera equitativa: «A cada sant, son encens», «a cada sant, sa candela». Santa veritat! Tanmateix, en el refranyer es pot trobar cara i creu d'un mateix tema, i allò de dir «A cadascú lo seu, i robar el que es pugui» ens alerta contra la gent sense escrúpols que diuen coses i en fan de contràries. Una advertència.