Hi ha realitats incontrovertibles (surt el sol cada dia) i qüestions opinables (els habitants d'aquestes illes què som: una nació o, metafòricament, un ramat dins insulars pletes?). Convindria, idò, que, en parlar dels PP.CC., sapiguem a què ens referim.
El terme Països Catalans està documentat per primera vegada el 1871 en la monumental «Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa», de Benvingut Oliver i Esteller. Amb aquesta denominació el jurista valencià se referia senzillament als territoris que parlen català i tenen un origen similar. De llavors ençà, el nom i el concepte de PP.CC. s'està emprant: és innegable. La GEC al volum onzè li dedica 70 pàgines, redactades per científics rellevants: el catedràtic maonès Carles Carreras Verdaguer (Geografia i Economia), Oriol de Bolós (Paisatge), Agustí Duran (Etnografia), Miquel Tarradell (Hª Antiga), Ascari Mundó, M. Sanchis Guarner, Josep Salrach i Pere Jofre (Edat Mitjana), Roger Alier (Renaixement i Barroc), Josep Fontana (Hª Contemporània) i altres. Pels anys 60 els amics de Joan Ballester teníem en els nostres estudis el seu memorable mapa, que visualitzava el conjunt d'aquesta geografia nostrada. Al final del règim franquista, un ample espectre de l'oposició democràtica -no sols les esquerres socialistes i comunistes- parlaven sense embuts dels PP.CC. en els seus documents. Molts militants del PSUC, com recordava fa poc l'exsenador Roc Fuentes, entenien que alliberament nacional i emancipació de classe feien part de la mateixa lluita.
Tanmateix, amb la realitat històrica i els elements econòmics, lingüístics i culturals comuns, no n'hi ha prou: l'aspiració nacional cap a la sobirania política necessita, òbviament, comptar amb consciència i voluntat col·lectives. Avui són minoritàries. Però el camí és obert. De moment, els PP.CC. deuen ser, si més no, «una àrea nacionalitària» a enfortir democràticament --...o a destruir (a voler dels nacionalistes colonitzadors).
