Divendres passat, al Teatre des Born de Ciutadella, acabàvem d'assistir a la representació de Kelly i el públic aplaudia entusiasmat, posat dempeus. L'obra complia a la perfecció el propòsit que un bon teatre ha d'obtenir: la funció d'observador i vigia de la realitat i la creativitat per saber transposar els fets fins a aclarir-los millor; interrogar-se i interpel·lar l'espectador.
A partir de l'explotació a què es veuen sotmeses les anomenades cambreres d'habitació als hotels («las que limpian»), el text de Rafa Gallego posa davant els espectadors una realitat lacerant dins el món laboral del segle XXI. Aporta uns diàlegs plens de versemblança, no debades l'ofici de periodista de l'autor li ha permès copsar de ben a prop els testimonis d'aquestes dones i la seva lluita.
És impossible que aquí nevi al fort de l'estiu? Segurament sí. Però amb la cohesió i la força que la unitat proporciona, les kellis van assolir durant l'estiu del 2019 coses que semblaven impossibles: la conquesta d'uns drets laborals que se'ls negava. En el mirall del teatre, la memòria d'aquell estiu, no exempt d'un to èpic, els diferents personatges hi queden reflectits: el drama personal de cada treballadora, la inconsistència de la paraula dels polítics, tan preocupats per la imatge que es dona als mercats exteriors, els nervis de la patronal que veuen perillar la temporada, el paper dels mitjans de comunicació aparentment neutrals però al servei de qui els paga...
No sé si es pot parlar de teatre de combat, però sí d'un teatre testimoni, capaç d'electritzar el públic. La producció surt del Teatre Principal de Palma. L'honestedat del treball actoral amb un elenc de set actrius i un actor dona un resultat magnífic. Una excel·lent posada en escena, de la mà de Sergi Belbel (que es retrobava al mateix espai on el 1994 se li atorgà el XIXè premi Born per l'obra Morir) van fer que la representació funcionàs, la qual cosa és estupenda.
Reconcilia amb la societat comprovar que es poden fer coses ben fetes, i es fan. Una lloança, doncs, immoderada, a tots els qui ho possibiliten.
Imaginem-nos per un moment quantes millores socials es podrien aconseguir si els ciutadans sabessin ajuntar llurs esforços. Qui pot assegurar que un dia, més prest que tard, les justes aspiracions nacionals dels nostres pobles i majors cotes de justícia social no seran reconegudes si tot plegat depèn de la consciència que en tinguem i la coherència dels nostres actes.
