Juli Moll

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

L'afecció pels localismes (idiotismes, en termes lingüístics, són ‘construccions o locucions peculiars d'una llengua') no pot fer-nos perdre de vista el valor de l'estàndard, modalitat unitària imprescindible per a qualsevol llengua, com a instrument de cultura. Juli Moll explicava que l'estàndard d'una llengua és un producte social i, a partir de les propostes que fan els lingüistes, és el poble, al cap i a la fi, qui el decideix. Ara bé: socialitzar-ne el model exigeix temps. Fabra tenia clar que s'escriu segons una tradició, però sense menystenir la llengua viva. De fet, cal un equilibri entre ambdós pols perquè el poble català pugui assumir en els seus distints territoris un estàndard general i únic on tengui cabuda la varietat enriquidora. Cert que per assolir un estàndard (no sols escrit; oral també) caldria acabar amb l'esbocinament «autonòmic» del nostre mapa comunicacional. Malgrat les passes importants fetes en l'àmbit escolar (no debades, el supremacisme espanyol no deixa de ficar-se amb la nostra legislació educativa) i les tímides temptatives a les nostres (poques) emissores públiques per reflectir la varietat d'accents sempre respectant la dicció correcta, encara som enfora d'un sol espai català de comunicació, igual que el tenen els idiomes protegits per l'Estat i les cultures poderoses.

Açò sí: en un estàndard únic, Juli Moll es decanta (és només un exemple) per la paraula mar en femení (la mar), que és la forma majoritària arreu del nostre domini lingüístic.