Per l'aspre als astres

Hi havia una vegada, un 15 de maig, ara ha fet deu anys, on les bases es van moure i els fonaments van somoure, trontollaren certeses i alguns poders per moments van tremolar. Hi van haver les primaveres àrabs i, més abans, el maig de 1968... El pessimista dirà «sí, però aquelles revoltes no va reeixir...» Parlem-ne; no tot va continuar igual a partir de llavors ni en política, ni en els comportaments. Un tsunami de llibertat impactà damunt la vella moral i els costums; sí que canviaren moltes coses cap a la igualtat. Els moviments socials són lents; han de passar anys perquè se'n vegin els efectes.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Tot açò succeïa i era «por mayo, cuando hace la calor, cuando los trigos encañan y están los campos en flor; cuando canta la calandria y responde el ruiseñor...». En el temps de les cireres («Quand nous chanterons le temps des cerises, /et gai rossignol, et merle moqueur / seront tous en fête!»), la cançó que es cantava pels carrers de París durant la primera revolta proletària entre març i maig de 1871...

És que els canvis a millor hauran de venir així, amb la naturalitat amb què arriba cada any la primavera? O, pel contrari, seran el resultat de l'esforç de molts? «Per aspera ad astra», «a través de l'esforç arribar a les estrelles», que diu l'adagi llatí. Els indignats del 15-M no van assaltar el cel però coses sí que s'han aconseguit en aquesta terra: acabar amb el bipartidisme, mostrar les clavegueres de l'Estat i la corrupció sota el paraigües de la monarquia, avançar cap a la igualtat de gènere... També retrocessos: ai las, la «llibertat» d'Ayuso!