D'un temps ençà, la (nova?) extrema dreta, amb la seva demagògia, s'ha deixat de veure com un perill per a la convivència social democràtica si no és que hagi guanyat suport (França, Alemanya, Holanda, Espanya...) i que, fins i tot, hagi arribat al govern de qualque Estat europeu (Polònia, Àustria, Hongria). No es pot entendre açò com un fenomen passatger ni com un retorn nostàlgic a un vell feixisme.
És ver que tampoc sigui un espai coherent. Més tost es deu tractar com un aglomerat de descontentaments, desafeccions, inseguretat, precarietats i frustracions, tot salpebrat amb velles (aquestes sí!) idees reaccionàries, que s'expressen amb una retòrica nacionalista farcida de mitologia patriotera. Cert que no és difícil trobar variants d'un lloc a un altre i que responen a ‘relats' diferents.
Aquest cap de setmana, en un col·loqui a l'Ateneu de Maó, l'exjutgessa Manuela Carmena explicava que el poder polític i mediàtic espanyolista va muntar-li, mentre va ser alcaldessa de la capital (2015-2019), una forta campanya de desprestigi entre d'altres coses perquè s'havia atrevit a dir sincerament que no li agradaven les corridas de toros i perquè havia rebut a l'alcaldia de Madrid el president de la Generalitat catalana, aleshores Carles Puigdemont. Vet aquí dos pecats de lesa pàtria, imperdonables per als qui entenen la nació espanyola com a «un bé moralment superior» (definició del cardenal Cañizares). Amb supremacistes d'aquesta mena, si no combregues amb les seves rodes de molí, no hi ha diàleg ni tracte d'igual a igual, com exigeix un sistema democràtic. Carmena es lamentava d'una oposició que no parlava de les qüestions que afecten la vida dels ciutadans sinó que impedia que se'n parlàs a base de muntar-li ciris com aquells a cada sessió plenària.
Front a una ultradreta furiosa, que acabam de veure desfermada en la ‘batalla' electoral de Madrid, les esquerres -sigui perquè ja no els quedi ànima més enllà de llurs sigles, sigui perquè la retòrica (vella també?) dels més vermells esdevé ineficient- no acaben de proposar polítiques reals, que convencin les masses ‘precaritzades'.
«No hi ha dret!» –s'exclamaven els qui se sentien tractats injustament. És raonable: en democràcia el Dret hauria de tenir cura dels més vulnerables; però açò no funciona així ara per ara. Al Regne d'Espanya hom pot observar, si més no setmanalment, les lectures esbiaixades que unes cúpules judicials fan de les lleis: des de la Constitució al codi penal o a la legislació del consum.
